Els enemics “interiors” de la independència

L’ofuscació generalitzada que ha provocat el veto de la CUP-CC a la investidura d’Artur Mas ha arribat a unes dimensions molt preocupants. Tenim, d’una banda, la maniobra d’assetjament que s’ha orquestrat contra la formació independentista d’esquerra, tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació tradicionals, i que es desplega bé en forma d’opinions patètiques com la d’Oriol Jara (“La CUP odia Catalunya”, elMón, 3-XI-2015), bé en forma d’articles descaradament filoconvergents com els de Vicent Partal (“Simplement, no tenim la majoria”, VilaWeb, 5-XI-2015) o els de Pere Cardús (“Qui juga amb foc es pot cremar”, VilaWeb, 5-XI-2015), entre d’altres, bé en forma de campanyes socials, pretesament espontànies, que ens exhorten a pressionar Antonio Baños perquè els diputats de la seva candidatura votin Mas i evitin, així, un tràgic desenllaç de les pretensions independentistes (fins al moment de redactar aquestes línies, no hi ha notícies de cap iniciativa semblant per demanar a Raül Romeva que la seva formació presenti un candidat alternatiu, cosa que també desencallaria la situació). Costa poc adonar-se que els únics beneficiaris de l’efecte corsecador d’aquesta maniobra són, sens dubte, els nacionalistes espanyols.

També hi ha una altra conseqüència greu d’aquesta mena d’obnubilació col·lectiva: la pèrdua del sentit de realitat. La idea —equivocada— que Mas és la persona més adient per “capitanejar” el procés d’autodeterminació no ha penetrat, tan sols, els cervells políticament més immadurs de l’independentisme popular, sinó que també ha pres cos en el de persones amb criteri polític sobradament demostrat. El “messianisme” en què ha derivat l’exaltació de l’actual president en funcions de la Generalitat no s’explica, només, per causes psicològiques (hi ha indicis prou evidents que ha estat promogut des de sectors influents de l’esfera convergent), però no hi ha dubte que el neguit d’arribar a un acord de governabilitat ha decantat molta gent cap als “encants” del president Mas, allunyant-la de la perspectiva crítica imprescindible per analitzar la situació real del conflicte. I així, distrets amb el debat politicoemocional del candidat, en passen per alt els aspectes de classe subjacents. Sóc conscient que, per a la majoria d’independentistes bloguers, tuiters o tertulians de poc calat analític, sentir parlar de classes socials i altres conceptes imprescindibles per a la comprensió de la realitat és motiu suficient de burla i menyspreu. Fins i tot molts dels que sí que hi estan avesats consideraran que, ara, davant la necessitat urgent de desenrocar la situació, no es pot perdre el temps en aquestes “minúcies teòriques”. Però estic convençut que la ineptitud d’uns i la impaciència dels altres ens pot fer perdre l’oportunitat de neutralitzar els veritables perills “interns” amb què ens enfrontem.

Les amenaces al projecte de secessió que es va oficialitzar dilluns passat al Parlament de Catalunya no provenen només dels paladins de la indissolubilitat de la pàtria espanyola i els seus comparses federalistes. Dins les pròpies files del “bloc sobiranista” també hi ha sectors ideològics potencialment contraris a la independència que, empesos pel corrent trepidant dels esdeveniments d’aquestes últimes setmanes, comencen a expressar-se amb més o menys perspicuïtat.

D’una banda, hi ha sectors de CDC, fins ara ben identificats amb el projecte d’Artur Mas, que no poden pair la inevitable entesa tàctica de Junts pel Sí i la CUP-CC, i les consegüents claudicacions ideològiques, inherents a qualsevol negociació. Ja hi ha hagut declaracions explícites en aquest sentit per part de Felip Puig o Mas-Colell, per exemple. No seria insensat, per tant, imaginar que, tement pels seus interessos de classe, des d’aquest sector s’anheli l’encallament del procés, precisament en l’escull de la presidència, que seria fàcil d’atribuir a la intransigència dels radicals. Entossudir-se en la investidura de Mas constituiria, per tant, una estratègia avinent a aquest hipotètic “desig inconfessable”. (Reconec que aquesta és una conjectura de caràcter psicològic, però plenament congruent amb els interessos socioeconòmics d’aquest àmbit convergent.)

A l’altre extrem del ventall ideològic, però, també hi ha un sector eventualment advers a l’actual “procés sobiranista”. Fa temps que en el si de l’anticapitalisme s’ha assentat una tendència carregada de bones intencions revolucionàries, però de nul·la capacitat tàctica. (No em refereixo, naturalment, als qui impulsen la complexa maquinària de la unitat popular sense deixar de denunciar el parlamentarisme burgès. Tot i manifestar-se clarament escèptics amb aquesta forma de govern —que molts volen veure com l’única possibilitat real de democràcia—, quan ha calgut, les persones compromeses seriosament amb la democràcia directa han sabut interpretar els reptes conjunturals i s’han incorporat a l’activitat política burgesa sense fer-hi fàstics, i amb “matrícula d’honor”, com han demostrat Arrufat, Fernández i Vallet en la passada legislatura. És clar, per tant, que existeix un bon gruix de pensament d’esquerra radical gens mancat d’habilitat tàctica.) El corrent a què em refereixo confon l’anàlisi de la realitat amb la doctrina ideològica, i l’activitat política amb la mera agitació al carrer. Això explica, per exemple, que, tot i defensar honradament la independència de la nació catalana, alguns sectors —enganxats a una concepció abstracta dels Països Catalans— s’haguessin oposat a les primeres mobilitzacions de l’ANC pel fet de tractar-se d’una entitat circumscrita al Principat, posant de manifest, així, una profunda incapacitat de valorar encertadament els fets que caracteritzen l’independentisme de masses, incapacitat que continua planant sobre el moviment.

Una altra conseqüència d’aquesta incompetència tàctica és el rebuig, cada vegada més explícit, al procés sobiranista de Catalunya pel fet de considerar-lo “burgès”. El radicalisme “agitacionista” no sap interpretar els moviments de masses, transversals, i els atribueix a la hipotètica manipulació de la classe social hegemònica, i no pas a les contradiccions socials i polítiques amb què s’enfronten les classes populars. D’aquí el seu allunyament progressiu d’aquests moviments i la seva aproximació a un “internacionalisme” neolerrouxista incapaç d’afrontar, precisament, els reptes de l’alliberament nacional.

Aquesta manera equivocada de concebre la radicalitat política té molta facilitat de penetrar els moviments de masses. Les consignes estridents i la crida a l’agitació desvetllen més passions a les assemblees que la invitació a reflexionar i a concedir un vot de confiança als representants. És per aquest motiu que la posició actual dels independentistes d’esquerra és tan delicada. L’amenaça explícita que acaba de fer CDC a la CUP-CC —en consonància amb la prepotència que caracteritza qualsevol actuació capitalista— i la complicitat silenciosa dels seus aliats de Junts pel Sí mostren clarament que el problema de la investidura encobreix, de fet, una profunda contradicció de classe. La defensa a ultrança del candidat convergent, o pretén el desastre nacional —com he explicat més amunt— o pretén imposar un garant dels interessos econòmics de la burgesia catalana. La CUP-CC, tot i estar en minoria, té la clau per evitar totes dues coses: impedir que s’arribi a unes noves eleccions autonòmiques (la dreta ni cedirà ni escatimarà recursos a l’hora de fer passar per traïdors els independentistes d’esquerra) i assegurar el màxim control sobre les polítiques socials del nou govern provisional. I només una reflexió lliure d’estereotips dogmàtics podrà aconseguir que s’imposi la racionalitat.

Ignasi Farinyes Gasalla

novembre 2015

Article publicat a Llibertat.cat

Descarrega’t l’article en pdf

Anuncis