UNA DUI DE CLAVELLS

A poc a poc el procés va madurant. Ahir la qüestió catalana se centrava en la sobirania: És Catalunya una Nació? Avui aquesta qüestió separa clarament dos bàndols. Els que ho afirmen i els qui ho neguen. Són bàndols irreductibles perquè tothom ha abandonat l’ambigüitat i sabem amb un sí o bé amb un no, el què en pensen aquests. 

El problema s’ha desplaçat a un altre tema: És possible entendre’s a través de la democràcia? En aquest debat sobre la democràcia apareix la qüestió de la negociació. Els partidaris de l’anomenada tercera via acceptaven negociar qualsevol escenari, si l’estat s’hi vinculava. Evidentment, l’estat (el PP i el PSOE) s’hi ha negat, a vincular-s’hi. De manera que s’han quedat sense discurs (sobretot veient la resposta judicial de l’estat).

La majoria (fins i tot els independentistes) preferien una negociació a l’escocesa i han consumit les seves energies en aquesta via. L’ofuscament de Madrid ha posat la fórmula en via morta i no queda cap possibilitat d’entendre’s. El 9N, tot i que unilateral, no va servir de via referendària. Ningú va donar-li un caràcter plebiscitari vinculant i l’estat ha respost amb greus sancions judicials.

Pas a pas el “procés” ha anat avançant a la unilateralitat. Convé que en siguem conscients. Perquè d’ara endavant s’entrarà en la radicalitat, en la presa de posicions i en l’enfrontament. L’estat no s’esperarà per actuar als resultats del 27S. Progressivament anirà posant intensitat a la seva repressió.

Segon, la unilateralitat serà possible si la practica l’àmplia majoria de la població. La qual cosa exigeix el treball militant de molta gent i molta pedagogia i seducció per vèncer la por o la prudència de molts particulars, empreses o organismes. Sense un comandament sòlid, ni la pedagogia, ni la seducció, ni la militància seran possibles.

Tercer, jugar amb l’ambigüitat per no arriscar les eleccions 27S no hauria ni de desinflar, ni de distreure als partidaris d’avançar per la via unilateral. Com més clar es parli i més decisió s’hi posi, més segura serà la victòria. La principalíssima diferència amb Escòcia és que ells tenien un partit majoritari, cohesionat i decidit a realitzar el seu full de ruta. La vehemència i tossuderia institucional aconseguí aplegar i mobilitzar extraordinàriament.

Si es pretén un canvi institucional a la portuguesa, on els revolucionaris reparteixin els clavells i el poble els segueix unilateralment, convé estar preparats. Sobretot ho han d’estar els partits i les institucions. L’ambigüitat i la manca d’objectius desmobilitza. Després de les municipals els partidaris de la unilateralitat haurien de fer un govern de concentració que fes un treball de pedagogia i seducció decisiu. Ara és l’hora de les institucions i dels futurs refulgents.

Isidre Palmada
Banyoles, 28/2/15

Descarrega-te’l

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s