El fulcre

EL FULCRE

Mas ha decidit no ser Ibarretxe, no s’ha arronsat, que és el que pretenia Rajoy. Ha pres ràpidament la iniciativa per no donar la sensació de fluixament de cames, com semblava que podria passar en un primer moment.

La primera acció ha estat consensuar el pla d’actuació amb els partits sobiranistes. Aquest pla consta d’actituds, d’accions i de prioritats. El President va aprofitar el tram d’intervenció al Parlament, en contestació a Alícia Sanchez-Camacho, per donar un missatge clar de la seva actitud: “no rectificaré i ni el govern espanyol, ni el PP, ni el PSOE no podran impedir que el procés català s’acabi votant”.

Pel que fa a les accions, el President s’ha posat a la feina. Les ha dividit en dues categories: Les més vulnerables i arriscades i les que cauen en l’exercici quotidià dels drets. Reserva les primeres als diputats, al govern i al mateix president, perquè són més difícils de censurar judicialment. Serva per l’exercici democràtic les altres accions que haurien de realitzar funcionaris, alcaldes i en general tothom. Les “terceres persones”, més vulnerables a la inhabilitació, actuaran seguint els criteris de legalitat que els donen els drets i que les lleis els reconeixen. Ha estat il·lustratiu de l’acció el nomenament dels set membres que vetllaran per l’odre democràtic de la consulta.

Finalment, les prioritats consisteixen primer, en mantenir l’àmplia majoria parlamentària, segon, en la confiança en el bon fer i amb el final merescut i democràtic i tercer, en impulsar l’acció de la societat a debatre sobre el país que volem, més que sobre si es farà o bé no la consulta. En aquest sentit, l’acció dels alcaldes el 4 d’octubre, forma part d’aquest esperit que el President vol mantenir i enfortir.

Tanmateix, Arquimedes demanava un fulcre per moure el món. Com ell, els catalans els manca aquest punt de suport per enllestir el procés. Han assolit la força, la determinació, la unitat, la majoria… Els manca el fulcre per fer palanca, com Arquimedes.

La Unió europea és un club d’estats. Els països protestants dominen la política europea, sobretot Alemanya, i els del mediterrani s’esgargamellen i s’esforcen per ser valorats. Els catalans són doblement ignorats perquè estan a la cua de la cua. I aquesta feblesa els contamina l’alliberament. Però no obstant, això no és tot. S’hi afegeix un tercer handicap: Tot i que són europeus, molts catalans se’n desentenen i pretenen dirigir el procés com si visquessin en una illa del pacífic.

Espanya no ha caigut en aquest error. Al contrari, ha dedicat una activitat febril i intensa a preservar la seva posició a Europa, tot i defensant els seus interessos territorials per sobre dels drets i dels valors. S’hauria de reconduir la política internacional, sobretot la europea, i intensificar-la. Tots subratllem els editorials que incideixen a favor del dret de decidir. Però s’ha de fer la seva traducció política. Els governs i les institucions europees podrien ser el suport a la palanca que tots estirem ben fort, com l’estaca.

Isidre Palmada
Banyoles,2/10/14

Descarrega-te’l

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s