La mesa de negociació

LA MESA DE NEGOCIACIÓ

Escòcia va tenir el seu veredicte el proppassat 18 de setembre i ara Catalunya té el seu judici final. Una situació tant bíblica, com tangible. Perquè, després del tràmit del constitucional, ¿què passarà? Desapareixerà el consens del 12 del 12 del 2013?

El President necessitarà, com ell va dir, de molta “astúcia política”. No sembla fàcil. D’una banda, saltar la legalitat no entusiasma a Unió ni a Iniciativa, tampoc ho comparteix el PSC. Però, el Parlament no pot abaixar el cap i posposar les solucions a futurs escenaris. El clam i el compromís de votar ha estat manifest, reiteratiu de partits, institucions i societat. El xoc de trens de fet, ha esdevingut un atzucac: O la claudicació, o bé la desobediència. Les dues alternatives són extraordinàriament complexes. Deixar de votar provocaria una gran frustració i desobeir, seria un sacrifici difícil de calcular i de resultats incerts.

El President, doncs, haurà d’administrar la diversitat i acontentar tothom amb una solució intel·ligent. ¿Existeix un màxim comú divisor polític on tots els actors puguin adaptar la mateixa operació al seu ideari i programa i els satisfaci alhora, a tots? ¿Existeix una fórmula que aconsegueixi el màxim guany i el mínim perjudici per a cada posició? Aquest divisor comú ha de quadrar també per Espanya que no ha acceptat el referèndum vinculant, ni el no vinculant, ni la consulta i ha exhaurit totes les eixides.

Justament, perquè les posicions estan tant enrocades, el President haurà d’implicar la Unió Europea en la solució. La qual haurà d’analitzar la història i l’abast del procés. El conflicte és polític i la Comunitat no podrà amagar-lo darrera la legalitat i respondre amb la mateixa moneda que els espanyols. La Unió ja s’ha involucrat en els diversos estats: en la política econòmica, la legislativa, la judicial, etc. i aquest conflicte no és diferent d’aquestes polítiques.

Catalunya no és una problemàtica “interior” d’un estat. Totes les constitucions protegeixen les fronteres. Però no es tracta de cap anexió, ni d’una guerra sinó de preguntar i totes les alternatives són per quedar-se dins la Unió. És més, el procés català conforma la diversitat Europea. Europa no pot ignorar la seva pròpia història. Ahir era Escòcia, avui Catalunya, demà qui sap. La Comunitat ha d’afrontar-ho adequadament. Enguany les coses s’han precipitat per Catalunya i Europa no pot ignorar-les.

En la perspectiva del 9 de novembre, el President podria posar en la consideració del Parlament la iniciativa d’impulsar una mesa de negociació on la Unió jugaria el paper alhora, de jutge i mediador. Si la majoria (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i també el PSC) fes una petició a la Unió Europea en demanda d’aquesta mesa i iniciés una intensa diplomàcia, segurament el procés prendria una nova etapa, un final just. Es tractaria de negociar paritàriament amb l’estat i que el conflicte abandonés els tribunals. En definitiva, es tractaria de cercar una solució política i que els ciutadans puguin votar i decidir.

Isidre Palmada
Banyoles, 27/9/14

Descarrega-te’l

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s