27-S, el pas decisiu

El diumenge 27-S –amb la victòria incontestable en les eleccions plebiscitàries– l’independentisme català va fer el pas decisiu cap a la construcció de la república catalana. En un moment transcendental com aquest, sóc de l’opinió que no cal que fem més disquisicions del compte. Tenim a les mans una responsabilitat històrica i cal portar-la a terme, amb urgència i eficiència.

És per això que ara mateix, davant d’un paper en blanc i amb milers de records a la memòria, m’esperona més l’èpica de la història –d’aquesta petita gran història– que la simple matemàtica. Les xifres evidentment ens aproximen als fets –72 diputats = majoria absoluta + 4– però l’abast de la gesta popular del proppassat 27-S s’escapa fàcilment d’aquesta cleda de l’esquematisme.

Amb el seu vot, la majoria independentista va posar la darrera pedra dels fonaments de la república catalana, culminant la primera etapa d’un procés que ja té nom, “la primera revolució democràtica en l’Europa del segle XXI”.

Hi ha molta gent arreu que ens mira i ens descobreix per primera vegada. D’entrada només és capaç d’intuir els perfils del procés, però no li costa gaire de penetrar en el moll de l’os quan fixa la mirada. Copsa l’abast de la implicació popular, a través de les multituds al carrer, n’assenyala el seu nivell organitzatiu, l’actitud estrictament pacífica i la joia que traspua la gernació catalana.

Des de l’admiració es pregunten i et pregunten com s’aconsegueix aquest miracle col·lectiu en l’Europa envellida i envilida pel seu individualisme ferotge. Quan els arriben els detalls de la nostra masegada història, se’n fan creus. Com pot ser que un poble oprimit, ocupat militarment, en fase permanent d’assimilació des de fa 300 anys per un imperi –decadent, però amb urpes– hagi estat capaç d’aixecar-se des de les seves febleses per dir prou?

És evident que només amb l’èpica no es pot explicar el que estem vivint ara mateix, però sense un poc o molt d’èpica és evident que no hauríem arribat on som. Sense voluntat de ser –voluntat de sentit– tampoc hauríem superat la darrera escomesa. La por hauria agarrotat el nervi col·lectiu. Hi ha hagut raons de sobres amb l’allau d’agressions que hem rebut. Però els atacs, insults, manipulacions, amenaces… han rebotat en bona part en la roca de la dignitat d’un poble segur de si mateix i del futur que vol construir.

Des de l’èpica, i el compromís, la igualtat, la justícia i la solidaritat, volem tornar a escriure de nou nosaltres mateixos la nostra pròpia història. Com els lleons de la faula africana. Això només ho podem fer des del futur. Un futur alliberat.

Un futur que tenim a les mans. No podem dubtar-ho ni un segon, menys encara avui. Només cal que cada actor del procés assumeixi amb rigor i consciència el seu paper en la història. El poble –primer i darrer protagonista– ja ho ha fet: ha votat independència. Ara cal empènyer el Parlament de la ruptura a començar a traduir la legitimitat popular en bases jurídiques i institucionals.

Necessitem bastir el projecte llibertari des de la imaginació, car volem fer un país nou de trinca. Amb generositat, enterrant sense recança banderes inservibles. Amb la valentia i el compromís de tots plegats, també d’aquells que han estat escollits per posar-hi la cara davant del món.

Aquesta necessitat l’hem d’articular en mecanismes que la facin obligació per a tothom. Ens hi empeny recordar que tenim un futur amb nom propi, la república catalana!

Jaume Soler i Pastells

05 d’Octubre de 2015

Article publicat a El Punt/Avui

Descarrega-te’l en pdf

Anuncis