Crònica d’un Estat polític

Dir “estat” és dir la situació com un es troba. En aquest cas seria sobre la política del nostre entorn, bàsicament la municipal, tot i que compromet a les altres, les autonòmiques que voldríem plebiscitàries i les generals que segurament ni les voldríem.

Centrats, doncs, en les nostres polítiques municipals de Tàrrega, hem de valorar els fets dels darrers anys amb les seves corresponents “motxilles” perquè, vulguem o no, també tenen a veure en el seu recorregut o la seva acció política i així entrar en el que ens ve.

La influència de l’ANC, el deute desbordat heretat, els protagonismes i les oportunitats com a feina que no pas estrictament política o de servei a la comunitat i d’altres, són en definitiva aquestes càrregues que condicionen la nostre valoració. Però, ens caldrà mirar més enllà per decidir un vot pel futur.

L’ANC, derivada d’un moviment ciutadà, amb una manifestada voluntat transversal, desperta la necessitat de ser lliures i reclama un Estat català independent. Al polític del moment no li podia passar per alt i alguns reaccionaren a favor i d’altres visceralment en contra d’aquest dret bàsic i elemental que és la llibertat. Però cal no perdre de vista que ha estat la ciutadania i no els polítics al govern els impulsors d’aquest moviment d’alliberament, just i necessari.

El deute heretat en general i també en molts Ajuntaments, per desmesurat, ha condicionat o ha frenat, com no podria ser d’altra manera, els possibles projectes o desitjats avanços, també en el municipi de Tàrrega. Però malgrat aquest escenari econòmic, res impedia certes actuacions que inexcusablement s’han quedat al calaix, sobretot de caràcter fiscal o recaptatori, ni d’altres estrictament projectuals de l’àrea urbanística o esportiva, per exemple.

Ja resulta un tòpic parlar de sous i càrrecs fora dels reconeguts com a laborals. Però, no agrada veure augments de sous, per exemple, com el de la presidenta del Consell Comarcal de l’Urgell, d’Unió Democràtica, aprovat per regidors de Tàrrega. No només per innecessari, també per inoportú i injust en un moment de forta precarietat laboral com l’actual.

És normal que el ciutadà no ho pugui copsar tot, doncs altra feina té que esbrinar els entrellats que es donen darrera les portes dels tallers d’idees dels politics. Però, malgrat l’opacitat, les persones encara s’assabenten dels afers amanyats, contractes de feina o d’ocupació en altres administracions vinculades o pròpies, sobresous, etc. i d’aquesta corruptela dels manaires, el ciutadà en el subconscient guarda ja una opinió, malauradament gens favorable a l’esfera política.

Els pensaments de les diferents opcions politiques són molt importants, doncs d’ells derivaran els fets. I per aquests fets, coneixem i valorem als polítics molt més que pel que diuen, tot i que l’ambigüitat o el maquillatge ja no cobreix ni amaga les intencions com abans, doncs, el temps i els esdeveniments els han posat al seu lloc. Vaja, que a la guineu se li veu la cua. Veiem, sinó, certes notícies a la premsa que expliquen coses.

Per afinitats i amistats, PSC i Ciutadans sumaran a L’Hospitalet de Barcelona en les properes eleccions municipals. D’altra banda, MES signa un acord amb ICV per concórrer a aquestes eleccions en 18 municipis quasi bé tots a l’àrea metropolitana de BCN i, amb molts més municipis, arreu de Catalunya amb ERC, entre ells el municipi de Tàrrega. Tots ells, preludis de futures coalicions difícils d’entendre en un marc d’alliberament nacional que no s’ha prioritzat. Algú podria pensar que som súbdits de voluntats alienes a la ciutadania.

La fidelització de vots passa per posicions inamovibles, ho veiem amb el PP i el PSC per exemple, en clara reculada a tot Catalunya. Per nosaltres, i des de qualsevol punt de vista, és una opció de vot inacceptable per la seva oposició frontal al dret a decidir.

Si tornem als pensaments polítics ens hauríem de preguntar com lliguem Convergència amb Unió Democràtica, doncs només la força pel poder els pot mantenir junts. I només quan es prioritzi el poder davant la llibertat d’un poble es veuran llistes unitàries de Convergència i d’Unió. Així doncs, si no hi ha ruptura amb la línia d’en Duran i Lleida clarament encaixista amb Estat espanyol, no hi pot haver credibilitat en el conjunt per avançar cap a la independència. La defensa per la llibertat del poble català és aquest nou valor que determinarà el nostre vot.

Queden altres opcions per analitzar, però la que compleix els paràmetres més justos, pels seus plantejaments i recorregut, tant de caràcter individual com col·lectiu, és avui la que presenta les CUP. Cal entendre i acceptar que la situació actual demanda radicalitat en l’acció contra la pobresa i la injustícia. I és del tot evident i plausible que només amb un Estat propi podrem lluitar amb eficàcia contra aquestes desigualtats i la injustícia social, sobretot quan ens ho neguen sistemàticament. La dependència amb l’Estat espanyol ens esclavitza i ens anorrea com a poble. Donar-li temps a aquest enemic i als seus aliats és dilapidar el nostre futur. Les CUP a Tàrrega representen una onada d’aire fresc i d’esperança, per la seva democràcia, honestedat i transparència en lluita per aquesta llibertat i justícia social que tots volem com a poble.

Les eleccions municipals són ja la primera batalla que cal guanyar per assolir una República Catalana Independent, i ho hem de fer amb clau de llibertat per a poder decidir pacíficament amb honestedat i justícia des de la ciutadania en un Estat propi.

Pere Camarasa

d’ACRID (Associació Centre Republicà i Democràtic)

26 d’abril de 2015

Descarrega-te’l

Deixa un comentari