L’Artur Mas s’havia proposat fer–ho bé. Arribar a la independència per processos democràtics no era una cosa fàcil. El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) va orientar 5 vies que possibilitaven l’exercici del dret a decidir. Les vies que es basaven en la iniciativa espanyola varen fracassar. Les que depenien dels catalans també. El 9N no va tenir cap transcendència jurídica en l’àmbit estatal, ni internacional. Quedaven doncs unes eleccions autonòmiques, convertides en plebiscitàries.
D’aquest procés s’han anat despenjant els catalans paralitzats per la nàusea del desenllaç. Les conseqüències de decidir sense el consentiment de Madrid han produït tot tipus de terceres vies que expressen de fet, el mareig al precipici. Altres han arribat a la tercera via per la rancúnia.
La força del President és la gent, una àmplia capa social formada per les classes mitjanes, d’industrials fins a obrers i parats. Treballadors de tot el país, gent diligent i emprenedora, a vegades pobre i desvalguda, que s’escarrassa per una vida digna i honrada. No són els poderosos ni els pàries, sinó feinadors que lluiten per aconseguir un patrimoni que els permeti una existència estable i còmode.
Els aires neoliberals anteriors a la crisi van enllaminir tothom i pràcticament es va estirar més el braç que la màniga. Els graners no estaven preparats per l’eventualitat de les vaques famolenques. Molts s’han aprimat i han passat angúnies. La qual cosa ha posat el focus en la Generalitat. S’exigia dels poders públics una resposta adient i apropiada a les dificultats i les carències.
No cal ser perspicaç per observar que la Generalitat tampoc hi estava preparada. No solament això. Es varen descobrir les poltrones i les corrupteles. També l’excés burocràtic i els hàbits d’una administració relaxada i habituada a l’extravagància. Va caure el vel del benestar i de la solidaritat. Hi havia massa bluf, massa aprofitat.
Alguns dels més desvalguts, potser aquells que mai haguessin pensat a progressar tan fàcilment com els bancs els oferien a canvi del poc que posseïen, varen sofrir la crisi a la pell. Duríssimament. La Generalitat no els servia de res, ni de desconsol. De manera que se n’han apartat i volen un canvi tan profund com el seu ressentiment.
No és la posició de la majoria. Aquesta ha comprès que allò que cal canviar és d’estat. La solidaritat pública és molt complexa. El benestar només es pot aconseguir si comencem de ras i de nou. S’adonen que dins l’estat espanyol mai seran ciutadans i que la justícia que reclamen no els arribarà. La nàusea d’un desenllaç unilateral desapareix en comprendre que no hi ha altra via, ni més possibilitat de dignitat i solidaritat que amb la independència.
Isidre Palmada
Banyoles,4/9/15
drassanesweb.wordpress.com 