L’única opció: la ruptura

La situació excepcional que vivim ara a Catalunya pot ser l’escenari d’una nova equivocació de sectors importants de l’esquerra, els que identifiquen, erròniament, l’anomenat procés sobiranista amb una maniobra controlada des de la socialdemocràcia catalana, obviant tres fets inequívocs: (1) les mobilitzacions per la independència dels últims anys han estat diàfanament populars, (2) els sectors més dretans que podrien aspirar a capitalitzar aquest procés es continuen mostrant refractaris a una ruptura clara amb la legalitat espanyola i (3) en les últimes quatre dècades, les reivindicacions independentistes han estat impulsades, sobretot, per l’esquerra extraparlamentària. Naturalment, l’increment de l’espoli que ha suposat el gir antiautonòmic de l’Estat espanyol i la nova crisi del capitalisme, que s’acarnissa amb les classes populars, han estat determinants per a la popularització d’aquestes reivindicacions, fins a convertir-les en un clam interclassista.
Però això no treu que, aquí, la independència continuï sent un objectiu estratègicament necessari per als interessos anticapitalistes.

TENEN RAÓ els qui ens adverteixen que, per fer créixer el moviment independentista, cal proveir-lo de continguts veritablement socials des de baix, reforçant els debats constituents de la possible república catalana que, en un exercici modèlic de democràcia, ja s’han començat a fer en diversos àmbits populars. Però també s’ha de tenir clar que, en la conjuntura actual, el capgirament de la precària situació socioeconòmica que pateixen les classes populars requereix la desconnexió imminent amb la legitimitat estatal, inclosa l’autonòmica.
Com ja hem vist, les terceres vies no preveuen aquesta ruptura, no posen en qüestió ni la continuïtat de l’Estat espanyol ni l’essència del capitalisme; només en plantegen una reforma…, i ja coneixem la inutilitat del cercle viciós que pressuposa el reformisme.

A MÉS A MÉS, una anàlisi autènticament progressista no pot passar per alt que els fenòmens identitaris també són fruit de les correlacions de forces socioeconòmiques i que, en ocasions, poden arribar a ser cabdals per a la lluita d’emancipació de les classes populars. Autors inequívocament d’esquerres ho han expressat en diverses ocasions al llarg de la història contemporània (Andreu Nin, Ernesto Guevara, Michel Cahen, etc.). És francament preocupant, per tant, la posició en relació amb la independència –ambigua en alguns casos i clarament adversa en d’altres– d’organitzacions que presumeixen del seu lideratge en la lluita pel canvi social. Una posició que ha fet retrocedir cap a l’unionisme espanyol Iniciativa per Catalunya o que ha debilitat les conviccions independentistes de Procés Constituent, que en un dels seus últims comunicats proposa, incomprensiblement, que la relació d’una futura república catalana amb l’Estat espanyol es resolgui en referèndum al final d’un procés constituent català, sense tenir en compte que l’única ruptura “amb la legalitat del marc de 1978” [sic] que pot fer possible la constitució d’aquesta república és, precisament, la independència. Els teòrics d’aquestes formacions farien bé de reconsiderar les seves conjectures polítiques si no es volen allunyar, embadalits pels cants de sirena reformistes, de la veritable lluita per la ruptura democràtica.

Ignasi Farinyes Gasalla
18 de maig de 2015

article publicat a El Punt/Avui (enllaç)

Descarrega-te’l en pdf

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s