El moviment independentista català té un objectiu clar, factible encara que difícil d’assolir, que és la ruptura amb l’estat espanyol per construir un projecte d’emancipació nacional, de llibertat i justícia social, a partir de la radicalitat democràtica que es concreta en la construcció d’una República catalana que pugui enfrontar-se en millors condicions tant a la crisi de tot ordre que estem patint formant part de l’estat espanyol, com a les crisis que s’estan vivint a nivell mundial.
Sabem que si Catalunya trenca amb l’Estat espanyol aquest és inviable amb les seves característiques actuals, fet que facilitaria a les forces de la resta de l’Estat que avui s’hi oposen (en el cas d’existir) la seva transformació democràtica i social. Per contra, quan afirmen que per canviar Catalunya abans s’ha de canviar tot l’Estat, el que proposen és subordinar un procés en marxa i avançat a un altre d’inexistent ara per ara, sense voler entendre que donar suport al procés català és l’única manera amb la qual podran començar el seu propi procés de ruptura, si realment el que volen és transformar Espanya.
No obstant això, la coalició Catalunya Sí que es Pot afirma que vol confrontar obertament el seu projecte de guanyar el govern autonòmic per “canviar-ho tot” amb el del conjunt de forces que integren l’actual moviment d’emancipació nacional constituent. És a dir, el seu és un altre projecte, situat fora i oposat al del procés d’independència.
El motiu principal pel qual no li donen suport i se’n situen fora és perquè entra en contradicció amb l’objectiu que té Podemos de construir, des de dalt, un projecte “d’identitat nacional popular espanyola” d’esquerres a l’Estat que esdevingui hegemònic i obtingui una majoria electoral en les estructures del règim corcat del 78.
Tanmateix, per assolir aquest objectiu necessiten importants contingents de vots dels Països Catalans que hauran d’intentar subordinar i incorporar al seu projecte, principalment, el vot d’aquells estrats de les classes populars catalanes de les perifèries metropolitanes més desactivats i menys implicats, i amb més lligams emocionals amb la cultura espanyola. I això ho volen fer explotant alhora els ressentiments cap a un culpable que no és l’ordre polític i econòmic que els genera sinó un grup d’individus corruptes, la casta, amb l’esperança de canviar-los per uns altres, els “bons”, que governaran, com sempre, des de dalt.
En la disputa per l’hegemonia política, el bloc d’ICV-EUiA-Podem ha d’evitar que sectors de les classes populars de les perifèries metropolitanes puguin acabar donant suport o integrant-se al moviment independentista. I ho fa presentant-lo a ulls d’aquests sectors com un moviment reaccionari en mans de la dreta catalana que tindria el suport “còmplice” de les esquerres independentistes a les seves polítiques antisocials. D’aquesta manera, intenta apartar aquests sectors, sobretot, de les esquerres catalanes més arrelades nacionalment, que són les que més poden apropar-los i decantar-los cap a un projecte de ruptura constituent, amb la finalitat de conduir-los des d’un espanyolisme difús cap a un patriotisme espanyol de caràcter regeneracionista.
En la confrontació per intentar assolir el govern de l’Estat, a Podemos, li és imprescindible també atraure sectors de la classe treballadora, la majoria de la qual és sobiranista, i pot ser sensible a l’independentisme, depenent de qui lideri el procés de transició (V. Navarro). Per això, l’adversari a qui Catalunya Sí que es Pot disputa avui l’hegemonia política és al conjunt del moviment per la independència, i la baralla per l’hegemonització, per la identificació nacional, n’és la clau (I. Errejón).
Carles Valls Bauçà
Col·lectiu Drassanes
24/07/2015
article publicat a El Punt/Avui el 27 de juliol de 2015, enllaç a l’article
drassanesweb.wordpress.com 