El procés independentista va créixer mobilitzant-se amb allò que s’anomenà el català emprenyat, continuà amb la consulta popular sobre la independència d’Arenys de Munt el 2009 i reproduïda pel territori fins al 2011, va seguir-li la manifestació de “Som una nació” el 2010 i cristal·litzà en les gegantines mobilitzacions per a la independència dels darrers tres anys, inclosa la votació cívica del 9-N. Aquelles i la que enguany farem han demostrat massivament la capacitat de resposta al govern
espanyol que pretén impedir que els catalans decidim sobre el nostre futur, anul·lant-nos la llibertat política i la capacitat de sortir del forat econòmic on l’aliança de les classes dirigents corruptes ens han ensotat.
AQUESTES MOBILITZACIONS han tingut la virtut d’expressar la voluntat, la força i la unitat del missatge independentista, han aconseguit fer-lo popular i àmpliament transversal. Han dit el que volíem, qui ho volia i quants ho volíem. Ens ha servit per comptar-nos, mesurar-nos i per dir a l’Estat espanyol que si l’Estatut li semblava excessiu, a nosaltres ens quedava curt. “Que ja no ens alimenten molles i que volem el pa sencer.” En aquest sentit, les mobilitzacions exigien a l’Estat que atengués les nostres reivindicacions d’equanimitat, llibertat nacional i justícia social.
PERÒ EL GOVERN ESPANYOL ha mostrat una actitud cega, sorda i amenaçadorament contrària a cap solució democràtica, com no es pot esperar altre del gestor de les estructures polítiques i jurídiques producte del xantatge franquista. És així com, darrerament, el protagonisme de la mobilització s’ha traslladat cap a la construcció d’una proposta institucional catalana que es confronta al govern espanyol i a les mateixes institucions de l’Estat.
Però de la mateixa manera que hem constatat que l’Estat convertia en inútils les mobilitzacions que li exigien solucions, les alternatives institucionals que necessitem han d’estar basades en el principi d’unilateralitat. Qualsevol intent d’acord o conducta que esperi una resposta positiva o tolerant que vingui de Madrid empantanegarà el procés.
LA UNILATERALITAT és una garantia de ruptura que ens deslliura dels compromisos que el règim del 78 va adquirir amb el franquisme sociològic, funcionarial i polític. És l’única garantia de construir una República Catalana democràtica i independent.
Els acords que fixem amb institucions nternacionals inclosa Espanya, s’han de fer partint de la nostra decisió prèvia, lliure i sobirana d’esdevenir estat.
DESPRÉS DE 6 ANYS de mobilitzacions, la d’aquest Onze de Setembre hauria de ser la darrera a mostrar la nostra voluntat. A partir del 27-S haurem de construir una mobilització popular amb objectius renovats sobre tres eixos fonamentals. D’una banda, haurà de continuar estenent-se pel territori implicant cada vegada més persones i associacions de tot tipus, per altra ha d’emparar i afermar la nostra decisió institucional, però sobretot, haurà de guanyar profunditat, consciència i compromís, car només amb la mobilització popular podem evitar que l’Estat espanyol boicotegi el camí de la independència.
La nova fase ha de dirigir-se a denunciar, anul·lar i impedir que Espanya imposi el seu dogma a partir de les estructures d’estat utilitzades com a eines de repressió política una vegada més.
HEM EMPUNYAT LA TERRA, la raó i l’esperança i avancem joiosos cap a la llibertat i un món ple de noves possibilitats de treball i justícia. No hem de deixar que ens enfosqueixin el futur amb la por.
Santi Andalús.
07/09/2015
drassanesweb.wordpress.com 