No cal ser proudhonià per mirar l’estat amb certa prevenció. I és que l’estat, probablement imprescindible, està format per un entramat d’institucions, gairebé sempre coercitives, que estableixen i ordenen les nostres vides tant en l’individual com en el col·lectiu. L’estat va lligat a la idea de poder, de força que s’erigeix davant els seus propis ciutadans i que, a l’exterior, es confronta a altres estats.
Tant si ens trobem davant d’un “estat de dret” en què la llei afecti a tots els ciutadans per igual, en què imperi la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial) o davant un estat autocràtic, al dictat d’una minoria, percebrem que la diferència entre ells es troba més en el com s’exerceix el poder, com es prenen les decisions, que en els instruments i la capacitat coercitiva que té el poder en si mateix.
Tots els estats disposen d’una burocràcia, del monopoli de la fiscalitat, de la moneda, de la força, sigui a través de la policia o de l’exèrcit, de la capacitat de legislar i exigir comportaments, jutjar i privar, si escau, de llibertat als seus ciutadans, etc.
A l’agost de 1789 l’Assemblea Nacional Constituent francesa va aprovar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que recolliria els principis proclamats a la Declaració d’Independència dels Estats Units (1776) i feia seus conceptes com el de que la sobirania nacional resideix en el poble (Rousseau, “El contracte social”, 1762) i el de la necessària separació de poders (Montesquieu, “De l’esperit de les lleis”, 1748).
Significativament, Sobirania, Assemblea Constituent, Independència, República, termes utilitzats quotidianament pels revolucionaris del Segle de les Llums són termes comuns de la Catalunya rupturista del segle XXI.
Procés constituent és sinònim d’eclosió, de societat que desplega capacitats, potencialitats, que té esperança, que trenca amarres perquè creu en un futur millor, més just, més obert i saludable, participatiu i col·laboratiu, convençut que un món nou és possible i en què invertir esforços en això val la pena. Un procés constituent és, fonamentalment, un projecte col·lectiu que genera sinergies que fan realitzable la utopia.
El nostre procés constituent té una característica que el fa singular. S’inscriu dins d’un procés d’alliberament nacional. En efecte, el nostre objectiu, el que veritablement busquem és ser lliures, volem decidir el nostre futur i per això, ens cal segar les cadenes que ens lliguen a una estructura morta i donar aire a les nostres veles. El nostre viatge a Ítaca, les seves incerteses i les seves exigències, tenen un sol propòsit, el de construir entre tots un nou marc de convivència.
Vull posar l’accent en el de nou marc perquè, construir, constituir, no és copiar, és crear. No hauríem de constituir una “vella” república. Hem de partir de la nostra experiència democràtica per donar noves respostes a les seves limitacions i deficiències. La nova República Catalana ha de donar sentit real a la democràcia, posar l’economia, la política, les relacions socials, la cultura, al servei del bé comú. Tot això exigeix plantejar solucions pensant en el futur, recolzant-nos en els avenços en el camp de la informació, de la comunicació i la tecnologia que obren, davant nostre, un nou segle de les llums.
És lògic que la construcció de la República Catalana Independent i la discussió de la seva futura constitució generin posicionaments de tota mena, des dels més entusiastes als més adversos. Només la indiferència hauria de preocupar ja que posaria en relleu que és un projecte mancat de tot suport i al qual no se li concedeix cap tipus de viabilitat.
En l’essencial, les elits econòmiques, polítiques i socials espanyoles responen al procés d’alliberament nacional com ho fa qualsevol metròpoli respecte a les seves colònies: Negació del moviment que neix i es troba arrelat al poble, tancament, oposició a tot diàleg, amenaces, recerca de bocs expiatoris, estrangulament econòmic, repressió, falsejament de la realitat, aïllament, marginació cultural, etc. Tot el que és susceptible de empitjorar és empitjorat. Qualsevol agressió, insult, o acció contra el poble de Catalunya o els seus representants compta amb la inhibició, quan no amb el suport, dels aparells de l’estat. En les seves instàncies polítiques són pocs els que reconeixen l’existència d’un problema i menys els que es plantegen algun tipus de solució. Prefereixen el cultiu electoral de la xenofòbia.
L’actitud de l’estat espanyol, de substrat ideològic franquista, basat en el bipartidisme, involucionista i neoliberal, nascut d’una transició que ha resultat lligada i ben lligada és, en si mateixa, coherent. Els partits de “segona generació”, creats a última hora o en procés de creixement impulsats per alguns mitjans de comunicació madrilenys són, malgrat el maquillatge, més del mateix.
És a Catalunya, on la discussió es manifesta més complexa, més plena de matisos. Aquí es pot estar a favor o en contra de la independència però, si és favorable, la independència s’ha de posar en relació amb el seu contingut, amb el marc de convivència republicana que vulguem construir.
Arribats a aquest punt hi ha qui vol furtar el debat constituent. Primer la independència i després ja parlarem, diuen. Crec que aquest plantejament és reduccionista, per a alguns malintencionat però, sobretot, equivocat. A canvi, proposo: independència sempre però, des d’ara, treballem sense condicions prèvies el seu contingut. I és que plantejar col·lectivament el futur, lluny de restar, sumarà.
Discutir, establir les regles de la convivència futura ha de permetre incorporar els que no veuen clar la independència. Que ningú ho dubti, per malament que ho fem, la independència garantirà un futur millor per a tots els ciutadans de Catalunya.
Si a Catalunya volem un contracte social, que estableixi un nou marc de relacions avançat socialment, lliure, just, democràtic i participatiu, haurem de realitzar un debat a l’aire lliure, a la vista de tots, amb el concurs i la contribució de tots. La Constitució de la República Catalana Independent no pot ser un artefacte monopolitzat pels partits polítics. Estem al segle XXI! No és en despatxos tancats on s’han d’assolir foscos acords sota la pressió de grups d’interès.
La Convenció Constituent haurà d’avançar cap a una Assemblea Constituent amb seu al Parlament però amb àmplia participació dels ciutadans, amb debats i formulacions obertes a la xarxa on puguem discutir, consensuar i acordar la constitució i el país que volem.
Per això la discussió sobre la nostra futura constitució ja s’ha iniciat. ¡Cridem a tota la ciutadania de la nostra futura República Catalana Independent a participar! Definim que és el que el poble català vol i espera del futur i, declarada la Independència, constituïts en Assemblea Constituent en què puguin participar polítics i representants de la societat civil, redactem la Constitució que haurà de ser ratificada pel poble de Catalunya.
Alfredo Bienzobas
març del 2015
article publicat a La Cisalla, per alliberar el pensament núm. 12 – 22 de març
drassanesweb.wordpress.com 