De la protesta a la proposta; de la revolta a la revolució

És evident que el 9N tots ens hem de conjurar per aconseguir que la votació sigui un èxit de participació. Però més enllà d’això; més enllà dels dubtes, però també dels ulls brillants que una gran majoria lluiran quan arribin al “punt de votació” –és a dir, les meses; estem plens d’eufemismes perquè l’Estat no pugui enviar-nos els tancs (metafòrics, evidentment)-, hem de ser conscients que, alhora, sigui quin sigui el resultat de la consulta, sigui quina sigui la falta de legalitat –espanyola- que revesteixi tot plegat, sigui quin sigui el que dirà la premsa internacional i el que callaran els grans d’aquest món, el que farem tots nosaltres serà un gran acte de revolta. Una gran protesta per tres-cents anys de negació; per tanta, tanta mort causada; per tant exili dels millors; per tanta por acumulada; per tants intents de fer-nos mesells.

Amb el somriure, la revolta. Amb els ulls brillants, la protesta. Amb el gest, l’assumpció íntima que NO obeïm. Amb la convicció total –i ja era hora!- que els homes no podem ser si no som lliures.

El 9N, passi el que passi, esmicolarem el nostre mur particular, com fa justament 25 anys van fer els berlinesos. Tossudament alçats, passi el que passi, ens conjurarem per aconseguir que mai més res no sigui igual en aquet territori minúscul que és el nostre.

Alhora, però, haurem de ser conscients que el 9N no acaba res, sinó que posa sobre les nostres espatlles una responsabilitat més gran encara. No s’hi val a dir “ara que hem votat, ja ens podem tornar a casa, els qui han de treballar són els entesos”. No ens hem de permetre de caure en la temptació de pensar que podem deixar d’involucrar-nos, que nosaltres, el poble, ja hem fet el que pertocava. El 9N no acaba res, sinó que comença el més difícil.

No es tracta només de que volem ser un nou país en el concert de les nacions. Es tracta de construir un país nou. I no podem deixar aquesta responsabilitat només en mans d’uns quants. No penseu que, per fi, tornareu a tenir vida privada, que podreu passar un cap de setmana tranquil amb la família, que no haureu d’anar a reunions inacabables, que no haureu de llegir centenars de mails amb desenes de pàgines de documents, articles, opinions i convocatòries. Ara ve al més gros: haurem de construir el país.

Ja hem fet la protesta; ja hem escenificat la revolta.

Ara haurem de passar de la protesta a la proposta.

Haurem de ser absolutament actius i vigilants, perquè s’hauran de redactar lleis i no volem, no podem permetre’ns el luxe que s’aprovin lleis que perpetuïn l’estat actual de les coses. El nou país, que volem que sigui un país nou, ha de canviar per sempre més la vella manera de fer, heretada de centuries de caciquisme –aquí, a les Espanyes i arreu del món- on durant segles ha imperat la màxima hipòcrita de “tot per al poble, però sense el poble” del despotisme mal anomenat il·lustrat i que de fet volia dir “tot per a nosaltres, i que el poble no se n’assabenti”. El país nou que volem haurà de lluitar contra gegants poderosos, i només ho podrem fer amb unes lleis que posin molt difícil l’exercici de la impunitat. Unes lleis que ho facin “tot per al poble, i amb tot el poble”.

La possibilitat d’un país nou de trinca ens arriba en el moment d’una crisi sistèmica global. Dos-cents anys després de l’eclosió del capitalisme com a sistema, aquest sistema ha fet implosió. Els historiadors de l’economia reconeixen que hi ha cicles de 200-300 anys que canvien totalment la manera de viure de la nostra societat, i tenen raó: pensem en la duració temporal dels diferents cicles –feudalisme-renaixement-revolució industrial- i veurem que el capitalisme ha arribat al seu propi límit, a la seva màxima perversió, a la seva total incapacitat per fer front al seu propi present. No sabem què passarà ara, però és innegable que al llarg del segle actual les coses, necessàriament, hauran de ser absolutament diferents.

Tenim la immensa sort de poder crear de bell nou les primeres lleis de la nova etapa que està començant. Ara és el moment que tothom, tots nosaltres, participem en les propostes que s’hauran d’explicitar per començar una nova etapa. Ara ve el moment de la revolució de les idees.

Hem de passar del 9N al 10N. Hem d’avançar de la protesta a la proposta. Hem de transitar de la revolta a la revolució.

Aquesta és la nostra responsabilitat i no tenim dret a quedar-nos a casa, no tenim dret a tornar a ser mesells.

No tenim dret a no voler afrontar la incertesa.

No tenim dret a no transformar la nostra por en coratge.

Soledat Balaguer
23 d’octubre de 2014

Aquest article s’ha publicat en el bloc de l’autora

Descarrega-te’l

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s