L’hora de la ruptura

S’ha dit i repetit que el fet polític que ens ha de permetre dinamitzar el nostre camí cap a la independència és donar pas, d’una manera clara i sense dilacions, a la ruptura amb el marc de la legalitat espanyola i al desplegament d’un procés constituent de la República Catalana Independent.

Més enllà de la sobirania i l’autodeterminació

Però des de concepcions sobre el procés, que semblen inspirades en l’autonomisme (que no gosen trencar el cordó umbilical amb l’Estat espanyol), es voldria ara retardar el moment de la ruptura i proposar ara una mena d’innòcua declaració de sobirania i autodeterminació (una declaració que, a més, ja s’ha fet institucionalment).

Com ha anat passant al llarg del procés fins avui, l’excusa seria una suposada “manca d’un resultat clar” com podria ser, per exemple, una majoria en escons però no pas en vots. Aquesta argumentació sabem que és falsa perquè en un marc de candidatures a unes eleccions a un Parlament, el que reflecteix la voluntat popular són els escons pel fet que els vots estan mediatitzats per l’existència de diferents opcions polítiques electorals.

Més enllà també de la negociació eterna

També des de la inspiració del pensament de caire autonomista estan apareixent concepcions ideològiques que vénen a dir que l’objectiu del 28S és obrir un període de negociacions amb l’Estat espanyol per a començar a discutir sobre la forma d’encaix amb aquest Estat. Aquesta formulació autonomista s’emmascara de dues maneres: la primera és que cal anar a un referèndum final que pugui dirimir la qüestió que hauria quedat poc clara. La segona és que cal partir de la idea que som una mena de regió (és a dir, un “demos”, un subjecte polític) que tindria el dret per a decidir la forma d’encaix amb Espanya, només pel fet d’haver estat minoritzat com a col·lectivitat política.

Totes dues argumentacions parteixen de la negació implícita del caràcter nacional del nostre plet, que en clau nacional s’ha de considerar establert en peu d’igualtat amb Espanya, posició d’igualtat que és d’on traiem la nostra voluntat inequívoca de governar-nos sense submissions. El procés en què som ara es troba, en aquest punt. No podem, en aquest moment, anar enrere tornant a desenterrar terceres vies caduques, encara que sigui de manera camuflada.

El Referèndum haurà de ser sobre la Constitució catalana

En la línia d’avanç cap a la independència que ja hem emprès com a poble, després de la majoria parlamentària independentista que sens dubte aconseguirem en aquestes eleccions i que ens permetrà començar la desconnexió del poder de l’Estat espanyol i iniciar el procés constituent, l’únic referèndum que hauríem d’acceptar és el que s’haurà de fer per a afermar l’aprovació de la nova constitució de la República Catalana Independent que elaborarem de manera participativa.

Ara és l’hora, doncs, de la ruptura i del procés constituent. Es digui DUI o es digui desconnexió o desobediència (i compromís d’obediència única a les instàncies representatives del poble català) ara és l’hora de la ruptura. Ja no hi ha temps ni per a maniobres de dilació ni per a cap mena de marxa enrere.

Carles Castellanos

26 de setembre de 2015

article publicat a Llibertat.cat

Descarrega-te’l

Anuncis