Involucionistes, reformistes i rupturistes

Els analistes no es queixaran. Vivim un dels moments més complexos de la nostra història política. En un temps breu, desplaçaments, correccions, desembarcaments, propostes, pseudopropostes i contrapropostes s’entrecreuen i això, en un marc europeu molt tensionat.

Que ningú digui que Rajoy i els seus no passaran a la història. Pocs governs han estat més perjudicials per a les classes mitjanes i treballadores. Des de la seva concepció neoliberal i la seva submissió a la Troica ha triturat a totes les capes populars fins a posar en perill la seva pròpia existència. No són necessaris molts exemples: 24% d’atur, 17% de la població en risc d’exclusió, precarietat, degradació salarial, pèrdua de tota mena drets, deute públic del 100% del PIB, corrupció sense límits, Bankia i una multitud d’abusos en profit propi, pagats pels ciutadans.

 

L’ involucionisme no només abasta els aspectes econòmics sinó també a tots els aspectes de la nostra vida: educació, salut, drets cívics, lleis mordassa, reformes del codi penal, atemptats als drets civils i, especialment, contra les dones (i contra la infància (25% de pobresa infantil), també “especialment”), ressorgiment del nacional catolicisme, uniformitat, manca de tot tipus de diàleg, recentralització, prostració de les autonomies, abús de la majoria absoluta, etc.

La situació és tan greu que, algunes ments benpensants de les elits econòmiques i polítiques madrilenyes estan buscant recanvis que suavitzin tant despropòsit. I als populars, per oposar-se a la maniobra, només se’ls ocorre “denunciar” que Ciutadans no és de fiar perquè és oriünda de Catalunya.

Però és el reformisme una resposta a aquestes polítiques? Poden, els que van promoure i s’han aprofitat durant llargs anys del règim sorgit de la transició del 78, constituir una alternativa d’aprofundiment democràtic en l’econòmic, en el polític i en el social?

Als uns i als altres hi ha qui els anomena casta. És a dir, membres d’una classe especial, jeràrquica i endogàmica, que no es barreja amb els ciutadans, simplement els utilitza i s’aprofita d’ells, que té cura dels seus privilegis i, s’alterna en el poder amb oponents de la seva mateixa condició, procurant diferenciar mitjançant codis ideològics purament instrumentals i, sempre, al servei de les mateixes elits econòmiques, financeres i especulatives.

Actualment, en el regne d’Espanya, patim una casta amb crosta, consolidada en les seves dues facetes, la involutiva i l’autoproclamada reformista. Ara, el reformisme, defensa una tènue modificació de la Constitució, sabent que això és impossible, atesa l’empanada ideològica del seu electorat, els interessos que efectivament representen, i la impossibilitat d’arribar a les majories parlamentàries necessàries per promoure un canvi constitucional per petit que aquest sigui.

Aquest panorama es podria veure alterat. En el camp del reformisme estan sorgint dues iniciatives. Una, amb un discurs de centre dreta modern, que pretén suavitzar la deriva ultra del PP. L’altre, que neix amb un llenguatge de socialdemocràcia radical i que, en pocs mesos, s’ha anat difuminant cap posicionaments ideològics cada vegada amb menys mordent amb conceptes i compromisos cada vegada més indeterminats. A la caça del vot, el laboratori dels tecnòcrates de la politicología madrilenya ha anat elaborant fórmules indefinides, d’ús universal, assumibles tant per l’esquerra com per la dreta.

No és sorprenent que, confós, un ultradretà com Saenz de Ynestrillas demanés l’ingrés en Podemos al·legant que el seu discurs és el més semblant al de la Falange auténtica. És com el de José Antonio “però endolcit”, diu.

Estem en els albors d’una nova casta? Els que patirem la transició del 78, no podem deixar de comparar allò de que “el que es mogui no surt a la foto” amb l’ abusiva utilització de la “llista dels candidats d’ Iglesias” en les eleccions internes de Podemos. Tampoc podem deixar de comparar consignes com a la “OTAN d’entrada no” i relacionar-les amb mantres com els de “dalt i els de baix”.

Costa endevinar, en el reformisme, voluntat transformadora i, menys encara, rupturista. Més enllà de la retòrica, de les seves frases progressivament buides, ens preguntem perquè proposen “reformes” i no l’obertura d’un procés constituent que mobilitzi la ciutadania, anul·li els efectes negatius de la transició, que es defineixi per la república i l’abolició de la monarquia, per l’efectiva separació de poders i l’establiment d’un veritable estat de dret, que permeti perseguir els corruptes d’abans, d’ara i del futur amb tota rotunditat, per un sistema fiscal que possibiliti una veritable distribució dels recursos entre els ciutadans i l’establiment d’una sistema que desenvolupi la democràcia econòmica, política i acabi amb el poder dels bancs, de les elèctriques, dels grups de pressió de les elits extractives, desenvolupi una política de pau, convivència i solidaritat amb els pobles del món, alliberi la dona i posi fi a la societat patriarcal que l’explota i desplaci a l’Església Catòlica i les seves institucions a l’àmbit del privat sense cap tipus de prebenda de l’estat i que, quan parli de dret al treball, aquest sigui en condicions i ben retribuït i quan es refereixi al dret a l’habitatge o a la sanitat aquestes siguin sigui dignes i a l’abast de tots els ciutadans …

No és un problema de compondre, apedaçar, esmenar o reformar una constitució obsoleta .. Cal trencar, deconstruir i aixecar una nova societat.

Per ara, només a Catalunya es donen les condicions perquè es produeixi la ruptura. Ruptura amb el sistema constitucional sorgit del franquisme, amb una monarquia l’única font de legitimitat de la qual està en la imposició d’allò del “atado y bien atado””, amb un estat que no reconeix la sobirania dels pobles que el componen, ruptura amb un sistema polític i institucional esquerdat que fa aigües, ruptura amb un sistema basat en la injustícia social permanent.

La ruptura, a Catalunya, s’expressa mitjançant la declaració d’independència i la proclamació de la República Catalana. La ruptura exigeix ​​una important mobilització i la participació de les classes populars en la redacció de la constitució. Hem de propiciar un extens i profund debat sobre com volem que sigui el nostre futur. No és un tema que es pugui delegar. Tampoc es pot deixar el camp lliure a les elits ni als despatxos dels grups de pressió.

Ens trobem davant d’una oportunitat, la d’instituir una societat lliure, justa i socialment avançada, la República Catalana truca a la nostra porta, no la deixem passar. Lluitem perquè la democràcia i la participació penetrin en l’economia i en la política, defensem els drets socials.

Que el poble sigui motor de la història. No cal repetir els mateixos errors. No deixem que altres cuinin el nostre futur. Per una República Catalana Independent.

1 de març de 2015

Alfredo Bienzobas

article publicat a “La cisalla, per alliberar el pensament”

Descarrega-te’l

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s