JUGAR LA CARTA INTERNACIONAL

Passat el 8 d’abril, aparentment la nau del procés continua el seu viatge sense canviar el rumb. El port més a tocar serà l’aprovació de la llei de consultes, i la immediata convocatòria del referèndum per part del govern de Mas. El port següent només distarà unes 24 hores de distància: L’Estat demanarà al TC que es pronunciï en contra, tant d’una cosa com de l’altra. I el TC suspendrà la llei i el decret cautelarment (el TC sempre juga amb avantatge: una norma autonòmica sempre es pot suspendre cautelarment, una llei estatal continua vigent fins que el TC es pronuncia)

A partir d’aquí, el timoner –continuarem amb les metàfores marineres que s’adiuen al nostre col·lectiu- haurà de prendre la decisió de tirar endavant o llençar la baralla, ço és, decidir unes eleccions anticipades –o no-. Allò de “plebiscitàries”, no només no té ni cap ni peus, sinó que també serien declarades inconstitucionals ràpidament.

El que passa és que unes eleccions interpretades com una mena de plebiscit serien qüestionades –o, com a mínim, causarien múltiples dubtes- per la comunitat internacional.

Tal i com van les coses, l’única manera de portar a terme el referèndum i que, a més, el resultat sigui vist com adequat per la comunitat internacional és, d’antuvi, demanar des de Catalunya l’empara internacional en el seguiment del procés (una altra cosa, evidentment, és que després, quan arribi el moment de declarar la independència, Catalunya sigui reconeguda. Els països no tenen aliats, tenen interessos, però aquest és tot un altre tema que no abordarem ara per ara). Cal, doncs, tenir molt clares les cartes que podem jugar, i no fer-nos trampes al solitari.

L’ONU i els tractats internacionals que se’n deriven

El 15 de desembre de 1958, la llavors incipient Organització de les Nacions Unides (ONU) va proclamar la Declaració de Drets Humans. Tenia (i continua tenint) el valor que té: és una declaració.

El 1966, quan la ONU ja era una entitat important, es van proclamar els denominats “Pactes de Nova York”. Era, per expressar-ho amb senzillesa, la manera de dotar de contingut jurídic la Declaració, és a dir, fer que el que era una declaració d’intencions es sustentés en una sèrie d’articles que possibilitessin l’aplicació efectiva i obligada per parts del estats signants. El més rellevant d’aquets Pactes és el “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, que es va posar a la firma i ratificació dels Estats aquell mateix 1966. El Pacte va entrar en vigor, finalment el 1976 i, com tots els pactes i convencions internacionals, és d’obligat compliment per part dels estats signants i està per sobre de les lleis –incloses les constitucions- de cada país. El Regne d’Espanya va signar el pacte el 1976 i el va ratificar el 1977.

A finals dels anys 70, el procés de descolonització era pràcticament acabat, i en cap manera el pacte es podia entendre en aquest sentit.

L’article 1 del pacte diu (utilitzo la versió en castellà, considerada com a versió original per l’ONU, conjuntament amb les versions en anglès, francès, rus i xinès).

  • Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural

1-3. Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.

La cursiva és meva: queda clar que no només no es diu que el dret a l’autodeterminació es reserva als països colonitzats, sinó que diu exactament el contrari: que fins i tot els territoris no autònoms o en fideïcomís també tenen dret a l’autodeterminació.

I, per si encara hi hagués algun dubte.

Artículo 2

  • Cada uno de los Estados Partes en el presente Pacto se compromete a respetar y a garantizar a todos los individuos que se encuentren en su territorio y estén sujetos a su jurisdicción los derechos reconocidos en el presente Pacto, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición social.

El Tribunal Internacional de Justícia de la Haia

El Tribunal Internacional de Justícia, amb seu a La Haia (Països Baixos), és el màxim organisme judicial de l’ONU. Actua de dues maneres: procediment contenciós i procediment consultiu. En matèria contenciosa, només s’hi poden adreçar els Estats Membres de l’ONU. El procediment consultiu està obert a cinc òrgans i setze institucions especialitzades del sistemes de les Nacions Unides.

Les “opinions consultives” del Tribunal es defineixen, essencialment pel seu caràcter consultiu, és a dir que, contràriament a les sentències del procediment contenciós, no tenen un efecte obligatori. Correspon a les entitats o organismes que han demanat l’opinió, acceptar-la, o no.

De tota manera, tal i com assenyala la mateixa pàgina web del Tribunal, l’autoritat i el prestigi del Tribunal està íntimament relacionat, precisament, a les seves” opinions consultives” i els organismes interessats es beneficien, d’alguna manera, de la sanció del dret internacional. Evidentment, però, no obliguen.

Dit d’una altra manera: la famosa “Sentència de Kosovo” –com és coneguda popularment- del 22 de juliol de 2010, té un problema: no és una sentència i, per tant, no és de compliment obligatori, sinó que és una “opinió consultiva”. Nogensmenys, aquesta “opinió consultiva” diu textualment: “The Court has concluded above that the adoption of the declaration of independence of 17 February 2008 did not violate general international law, Security Council resolution 1244 (1999) or the Constitutional Framework. Consequently the adoption of that declaration did not violate any applicable rule of international law.” (El Tribunal conclou que l’adopció de la declaració d’independència del 8 de febrer de2008 no va violar la llei internacional general, la Resolució 1244 del Consell de Seguretat o el marc Constitucional. Conseqüentment, la adopció d’aqueta declaració no va violar cap regla de la llei internacional”)

El paper de l’OSCE

L’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), és l’organització intergovernamental de seguretat més gran del món, que té per finalitat garantir la pau, la democràcia i l’estabilitat.

Aborda el tema de la seguretat de manera integral des dels eixos político-militar, econòmic i medi ambiental i humà. Entre els seus assumptes d’interès són el control d’armaments, el foment de la seguretat i la confiança, els drets humans, les minories nacionals, la democratització, les estratègies policials, l’anti-terrorisme, les activitats econòmiques i medi ambientals, la bona governança, la seguretat energètica, la llibertat dels mitjans informatius, els drets de les minories, etc.

Formada per més de 56 països, l’OSCE és una continuïtat de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE), oberta el 1973 a Hèlsinki per afavorir el diàleg est-oest en temps de la Guerra Freda. Al marc del Dret internacional, aquesta organització és creada com un organisme regional (capítol VIII de la Carta de les Nacions Unides).

El Regne d’Espanya és, en aquests moments, sota el punt de mira de l’OSCE. Fa només unes setmanes, la responsable de la secció de Llibertat de mitjans informatius va emetre un comunicat molt dur, després de les denúncies cursades per diversos periodistes que tractaven d’informar sobre la “Marcha de la Dignitat” sobre Madrid. D’altra banda, fonts rellevants i expertes en relacions internacionals tenen constància que diferents departaments de l’OSCE segueixen atentament, i des de fa temps, la situació que viu Catalunya.

Si l’única manera de realitzar el referèndum fos acollint-se a l’empara internacional, l’OSCE tindria un paper rellevant i seria un dels organismes més adequats per demanar que fos present a Catalunya el 9N2014.

I, finalment, jugar la carta del desprestigi del Regne d’Espanya en l’esfera internacional

Respecte al contenciós entre el Regne d’Espanya i Catalunya, a hores d’ara les cancelleries de tots els països presents a Madrid deuen escriure curiosos mails als seus respectius ministeris d’Afers Exteriors (en la línia, de vegades jocosa, revelada per Wikileaks).

Cal dir que el llogater del Palacio de Santa Cruz, el senyor García, ho posa fàcil. En el seu segon informe, distribuït com argumentari a totes les ambaixades espanyoles, té la gosadia de quantificar el boicot que es produiria per part d’Espanya als productes espanyols (“los diferentes estudios existentes sobre cuanto caerían las ventas de Cataluña al resto de España, debido a estos efectos (combinación de efectos frontera y boicot), apuntan a una caída en torno al 50% y algunos más (llegando al 80%)”) Una argumentació que segurament haurà fet les delícies de centenars d’experts en economia de la comunitat internacional, pel seu rigor analític.

Però no és només això. La falta de rigor i la prepotència que demostra el govern del Regne d’Espanya en les seves expressions i declaracions no pot deixar indiferent una diplomàcia internacional que es caracteritza, precisament, per ser… diplomàtica.

En les darreres setmanes, les cancelleries hauran pres nota de la frase de García que indica que “el dret a l’autodeterminació no està reconegut en cap constitució, excepte en la de Sudan”. Caldria recordar al senyor Garcia, ministre d’Afers Exteriors, que tant el Sudan com el Regne d’Espanya, a les Assemblees Generals de les Nacions Unides, tenen el mateix nombre de vots: un per país. Però es dóna el cas curiós que l’afirmació del senyor García no és certa i és bastant fàcil de confirmar a través de l’organisme Constitute Project , que tradueix a l’anglès i manté actualitzades totes les constitucions escrites del món. Si es busca “secession of territory” per exemple ens trobem amb 19 constitucions que en parlen

Però, a més, la Constitució Alemanya, que no és precisament un país “menor” segons els paràmetres del senyor Garcia, comença dient :

Conscious of their responsibility before God and man, Inspired by the determination to promote world peace as an equal partner in a united Europe, the German people, in the exercise of their constituent power, have adopted this Basic Law. Germans in the Länder of Baden-Württemberg,Bavaria, Berlin, Brandenburg, Bremen, Hamburg, Hesse, Lower Saxony, Mecklenburg-WesternPomerania, North Rhine-Westphalia, Rhineland-Palatinate, Saarland, Saxony, Saxony-Anhalt,Schleswig-Holstein and Thuringia have achieved the unity and freedom of Germany in free self-determination “ És a dir: “Conscient de la seva responsabilitat davant Deu i l`home, Inspirat per la determinació de promoure la pau mundial com a membre igual en una Europa unida, el Poble Alemany, en l’exercici del seu poder constituent, han adoptat aquesta Llei Bàsica. Els alemanys dels Lander de (….) han aconseguit la unitat i la llibertat d’Alemanya per la seva lliure autodeterminació”.

Els alemanys es van autodeterminar i van decidir seguir plegats. Els catalans, senyor Garcia, ens volem autodeterminar i decidir si volem, o no, seguir units a Espanya.

En conclusió

La legalitat internacional no s’oposa a una declaració d’independència (cal llegir atentament la carregosa no-sentència de Kosovo que dóna moltes indicacions sobre l’evolució del dret d’autodeterminació durant el segle XX, que assenyala que molts estats s’han independitzat sense haver estat, abans, pobles colonitzats, i que també dona moltes pistes del que s’hauria d’evitar i el que s’hauria de fer en una proclamació d’independència; entre d’altres coses, que s’hagin fet tot mena d’esforços per arribar a un acord entre les parts i que aquests esforços no hagin obtingut resultat. En aquest sentit, anem pel bon camí.

Resulta cada cop més evident que el referèndum s’haurà de realitzar sota l’empara i la presència d’actors internacionals.

Però és també clar que el capteniment del poble de Catalunya ha de tenir una resposta contundent per part dels nostres representants polítics: el referèndum s’ha de fer, i el que demana la ciutadania i el que tornarà a demanar l’11 de setembre és que sigui un referèndum que no deixi cap mena de dubte en la resposta: Ens mereixem que ens preguntin “Vol que Catalunya sigui un estat independent?” Amb dues úniques respostes possibles: SI o NO.

Soledat Balaguer

Bellcaire d’Empordà, 14 d’abril de 2014

Descarrega-te’l

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s