REFERÈNDUM

Referèndum d’autodeterminació: tan sí, com no

El referèndum

El referèndum és l’expressió democràtica directa de la sobirania popular i, per la seva naturalesa i la concreció del seu contingut, es situa per sobre de qualsevol acord aconseguit per intermediaris que actuïn en la seva representació.

En aquest sentit, la celebració del referèndum de autodeterminació, que entenem vinculant sobre la independència de Catalunya, és un objectiu irrenunciable del nostre poble. El poble català anhela una veritable ruptura democràtica que identifica i associa amb la independència.

Importància del referèndum

És a través del referèndum convocat per al dia 9 de novembre de 2014 que coneixerem la voluntat popular expressada en una resposta afirmativa a una doble pregunta: ‘Vol que Catalunya esdevingui un estat?’ i ‘Vol que sigui un estat independent?

La pregunta, encara que desdoblada, és clara i no ha de permetre lectures ambivalents i ens transformarà, en un país independent. El recompte del vot, tres respostes a dos preguntes, entenem que per evidenciar amplies majories podria requerir d’un sistema de doble volta.

És per això que, impedir la manifestació de la voluntat popular serà l’objectiu polític de l’estat espanyol.El poble de Catalunya i la societat civil organitzada hauran d’exercir, a través d’una mobilització sostinguda, un esforç de contínua defensa de les nostres institucions i de les persones que les representen i, al mateix temps, d’impuls i d’exigència del compliment dels compromisos que tenen contrets amb la ciutadania. Tot això, sense renunciar a les justes reivindicacions polítiques o socials que puguin plantejar-se.

Existeix un acord dels partits del SI per utilitzar la via del art.150.2 de la CE per a que l’Estat transfereixi o delegui a la Generalitat la facultat de convocar el referèndum.

La confrontació

Són pocs els partits que manifesten amb claredat la seva voluntat de realitzar el Referèndum tant sí com no, sí o sí. Però l’acord sobre la pregunta i la data del referèndum ha obert, es vulgui o no, un nou escenari en relació al qual tots haurem d’elaborar el nostre full de ruta.

Aquestes vacil·lacions responen a la política de confrontació que ha posat en pràctica l’estat, i xoquen amb la voluntat popular, que vol el referèndum i vol la independència.

L’Estat espanyol, amagant-se darrera d’una instrumentalització abusiva de la CE, vol impedir que el poble de Catalunya determini el seu futur mitjançant qualsevol de les modalitats de referèndum previstes a la CE.

Es necessari el desenvolupament de vies alternatives. Els camins que s’obren al poble català són més aviat magres. D’una banda, es poden bastir a partir de la Llei catalana 4/2010, del 17 de març, de consultes populars per via de referèndum recorreguda, en bona part, davant del TC.

Una altra de les vies possibles es troba actualment en tramitació parlamentària, la llei de consultes no referendàries. Ambdues vies comporten un xoc de legalitats entre el govern de l’Estat i la Generalitat.

En l’actual escenari de confrontació, la convocatòria de qualsevol de les dues formes de consulta serà recorreguda des del mateix moment de seva publicació al DOGC, tant davant el TC com davant la jurisdicció contenciós-administrativa, instàncies que podrien dictar la seva suspensió aplicativa durant el període de tràmit jurisdiccional.

La desobediència

Tots els escenaris que s’obren a partir d’aquí tenen un marcat component de desobediència, sigui institucional, sigui civil o sigui del conjunt de la societat catalana, i abans de prosseguir sembla oportú llançar una pregunta crucial:

És possible parlar de qualsevol tipus de desobediència als dictats de l’estat sense que el conjunt dels ciutadans es trobin activament mobilitzats en lluita per la independència?

S’afirma amb lleugeresa que la resposta al boicot consultiu de l’estat és la convocatòria d’eleccions “plebiscitàries” i, d’acord amb el resultat obtingut, procedir a una declaració unilateral d’independència, la coneguda com a DUI. I tot això, insistim, serà possible sense tenir la ciutadania mobilitzada?

El dret de petició. La DUI. El reconeixement internacional.

L’ANC, fent ús del dret de petició, ha promogut una campanya denominada signa un vot. Planteja en la petició, una triple proposta: consulta democràtica i vinculant, i en cas de no poder-se fer se sol·licita del Parlament la DUI, i, finalment, es dirigeix la mateixa petició a tots els representants electes, inclosos els més propers als ciutadans, els representants municipals, perquè declarin també, unilateralment, la independència.

L’acte de lliurament al Parlament de molts centenars de milers de peticions per la independència constituirà un acte d’alta significació política i un requeriment, i un estímul, als parlamentaris que estan per la independència.

La DUI permetria visualitzar davant la comunitat internacional, que el poble de Catalunya acorda mitjançant una majoria àmplia dels seus representants la seva independència, ho fa per mitjans democràtics i ho acredita de forma fefaent.

Per tant, es tractaria de convocar, prèviament, eleccions a les que concorrin els partits amb programes en els quals consti de forma explícita la seva voluntat independentista i el seu compromís de votar favorablement la declaració unilateral d’Independència. En aquest cas el poble de Catalunya es manifestaria per delegació, ja que li ha sigut arrabassat el dret de votar directament, i la comunitat internacional podria prendre nota de la nostra voluntat col·lectiva, així com de l’atropellament a la democràcia comès per l’estat espanyol.

Viabilitat de las eleccions plebiscitàries i la DUI

Vegem:

1.- Respecte a les eleccions al Parlament, la resposta coercitiva és difícil en relació amb la seva convocatòria però possible quan de la suma dels programes dels partits es manifesti clarament el seu caràcter plebiscitari, atès que podria al·legar-se frau a la llei.

2.- Ja se està reclamant la aplicació de l’art. 155 de la Constitució Espanyola que podria portar-nos, després d’una complexa tramitació, cap a una autonomia intervinguda i controlada directament per l’estat.

3.- Respecte a eventuals consultes promogudes per les administracions (ajuntaments, etc), fora de les previstes en lleis (vigents, o recorregudes) no deixarien de ser actes polític administratius i, per tant, impugnables sigui constitucionalment o davant dels tribunals contenciosos.

5.- La DUI podria ser impugnada tant en la seva tramitació com en la seva resolució en les vies constitucional i contenciosa i podria donar lloc, també, a l’aplicació de l’art.155 de la Constitució, abans citat.

6.- L’estat, però també els partits, les associacions i fins i tot els particulars que poguessin considerar-se legitimats, podrien instar, en els supòsits dels apartats 4 i 5 anteriors, accions de responsabilitat penal que, encara que exigint interpretacions forçades dels tipus previstos en el Codi Penal podrien basar-se en la usurpació de funcions, la prevaricació, o la desobediència a l’autoritat… La responsabilitat penal podria afectar el President de la Generalitat, el seu govern, parlamentaris, funcionaris, etc.

7.- I, finalment, es possible la declaració de l’estat d’excepció per la LleiOrgànica 4/1981, d’aplicació discutible, però no és necessàriament impensable, en un marc en el qual tota l’acció per part de l’estat es basi en la negativa al diàleg i en l’aplicació de mesures autoritàries en un in crescendo imprevisible.El referèndum d’autodeterminació, cosa de tots.

Las dificultats són moltes i els catalans, una vegada més, les afrontarem com hem fet sempre, en base a la unitat del nostre poble, a la participació, a la col·laboració, a la solidaritat, a la voluntat, la intel·ligència i la complicitat entre tots, siguem govern, administracions, societat civil o ciutadans. Dit tot això, val la pena retenir la possibilitat d’un referèndum o consulta alternatius convocat per la societat civil i el poble de Catalunya. En aquest cas, l’estat no podrà procedir a la seva impugnació constitucional ni utilitzar la via contenciosa administrativa. Els promotors de tal activitat tampoc incorrerien en cap il·lícit penal, i el seu valor jurídic neix, precisament, de la negació per l’estat del dret democràtic a la lliure expressió de la voluntat popular.

És el poble, que ha demostrat repetidament la seva capacitat, el que s’autoorganitza i es mobilitza per defensar el seu dret a decidir reconegut internacionalment per les Nacions Unides i tots els estats democràtics.

El poble protagonista de la independència

Si la independència depèn de la política, aquesta depèn de la correlació de forces en presència. És obvi que comparats els instruments de poder de l’Estat enfront dels que ostenten les Institucions catalanes s’evidencia un gran desequilibri.

És el poble mobilitzat en accions de gran rellevància, però també amb la seva actuació quotidiana envers als seus conciutadans i en suport de les seves institucions, el que reequilibra aquesta relació tan descompensada i fa possible albirar la independència.

Com a conseqüència del tancament antidemocràtic de l’estat, estem abocats a un futur pròxim de desobediència civil. Estem convençuts que un poble que ha estat capaç d’organitzar accions com les dels dos passats 11 de Setembre serà capaç de donar complida resposta a l’estat espanyol, i que tot el Poble de Catalunya, tant els que estan a favor com els que estan en contra de la Independència, exerciran el seu dret inalienable a decidir i a determinar el seu futur.

Una mobilització d’aquestes característiques i l’esforç organitzatiu que comporta posarà en relleu davant el món, de forma incontestable, que Catalunya, malgrat tots els impediments no solament ho vol sinó que, de fet, ja és un estat sobirà i independent.

Comissió Referèndum

16 desembre 2013