Viatge a Ítaca

La conjunció gairebé perfecta Kavafis/Riba/Llach –sempre amb l’ombra antiga d’Homer al darrere– han convertit Ítaca en lloc comú en el referent cultural català i horitzó permanent en el nostre escenari polític. Permanent i preeminent si ens referim als darrers sis anys, etapa que denominem des de la simplicitat divulgadora com “el procés”. De retruc, la jònica mar i ses illes en símbol interioritzat en la nostra geografia del cor.

L’adaptació catalanesca més recent del viatge odisseic ha convertit per mèrits propis Arenys de Munt –terra endins– en el port de sortida del retorn somiat i volgut. Diversos organismes de la societat civil –PDD, Òmnium, Consultes…– van assumir en el moment d’arrencada el paper imprescindible de varadors. Els noliejadors, les masses organitzades –diguem-ne ANC?–. L’acumulació de material ideològic i organitzatiu ve de ben lluny i ha estat feina de molts mariners esforçats al llarg de molts i molts anys, sense cap defallença ni en els moments més durs del combat. L’aparellatge necessari de la nau, donant-li estabilitat, ha sigut imprescindiblement tasca institucional. El rumb sempre el mateix, de retorn a la pàtria rica i plena.

El camí, per urgències històriques de supervivència, ha fet drecera i està essent més curt que no recomana el poeta, però en tot moment ple d’aventures, ple de coneixences com mai hauríem imaginat. Ara mateix tenim el vaixell aturat. Les turbulències de la travessia –tan inevitables com lògiques en un viatge d’aquesta transcendència– l’han empès cap a un areny. Recer prudent i necessari? Potser sí, però cal seguir avançant. Sempre en la itàquica direcció. Quin navegant podia pensar que seria fàcil el camí? Sabíem dels seus riscos i perills i aquesta consciència ens ha de fer valents i agosarats. Sempre endavant i aprofitant els vents favorables que són gairebé tots els que són.

Escoltant la veu sàvia d’Eudald Carbonell, “hem de comprendre i ser conscients que el procés que ens porta cap a unes noves estructures, si no volem que fracassi, s’ha de plantejar com a irreversible. Només podem assegurar el futur si som capaços d’arriscar-nos en el present”.

L’escull que ara ens immobilitza no el teníem previst –ni tan sols intuït– en el nostre full de ruta: les contradiccions pròpies. Per sort, la magnitud del repte ens ha desentelat la mirada i hem pogut veure que tots els fantasmes són només projeccions dels nostres propis neguits. La sortida és més fàcil que no ens pensàvem: foragitem-los de dins nostre!

Ara més que mai necessitem la veu del poeta per fer-nos consell, “els lestrígons, i els ciclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu a dins la teva ànima, si no és la teva ànima qui els dreça davant teu”.

Necessito tornar a la veu sàvia de l’Eudald per recordar –amb to d’emplaçament– que “no són moments de doctrines ni de models retòrics. Són moments en què només la rigorositat del pensament i de l’acció concertada des de la il·lusió poden forjar el que moltes persones ja hem demostrat que podem fer”.

Només Kavafis pot tancar la meva reflexió –que pretenc tan serena com el consell de l’amic i amb el tremolor èpic d’un gran poema–: “Ítaca t’ha donat el bell viatge. / Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. / Res més no té que et pugui ja donar. / I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. / Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, / ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.”

PS: D’en Llach i per a en Llach i 71 diputades i diputats independentistes més: “Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels.”

Jaume Soler

14/12/2015

Article publicat a El Punt/Avui

Descarrega-te’l en pdf

Anuncis