Estem en plena campanya electoral. Tots els accents giren al voltant de la independència. Als partits unionistes els costa de centrar la contesa en programes de govern autonòmic. Què faran? Com serà
l’administració de justícia, les carreteres, la sanitat, l’educació, els consells comarcals, etc.? Ningú no ho sap. Tothom té feina a parlar de la independència, manifestant així el caràcter plebiscitari imposat pel president Mas.
ELS INDEPENDENTISTES HAN FET i fan una campanya excel·lent. Neutralitzen la por, el descrèdit i la demagògia que arriba de Madrid, ponderant les diatribes que envien Catalunya a l’espai sideral, al tercer món, a l’alegalitat, etc. amb arguments de sentit comú, que tothom comprèn. Les utilitzen de bumerang per posar de manifest que més enllà de la independència no hi ha res de res. Ni tan sols una tercera via. Madrid no reconeixerà mai la nació, ni autoritzarà a decidir com a poble.
ELS INDEPENDENTISTES EXPLIQUEN el seu programa. L’acció de govern es basarà en dos eixos fonamentals: negociaran amb Madrid la desconnexió i posaran en marxa un programa social, alegre i resolt a favor dels més necessitats. No defalliran als embats de Madrid i alhora, els proposaran la pau i el diàleg. Serà una desconnexió de guant blanc, amb molta delicadesa diplomàtica.
Segurament el nou govern haurà de cercar finançament arreu, sobretot entre les institucions no estatals. No es podria ser dur i indulgent, decidit i negociador sense tenir una caixa per atendre les obligacions assumides, ni afavorir els qui ho necessiten amb urgència.
ELS UNIONISTES VIUEN A REMOLC de la majoria independentista. De fet, només Madrid els ofereix munició de campanya. Ells estan buits. Els uns s’agafen a la llei i amenacen. Els altres tenen por i propugnen terceres vies. Ningú suggereix un model raonable. Confien que Madrid els tregui les castanyes del foc. La seva política comença i s’acaba esperant notícies.
Molts votants d’aquestes formacions i els indecisos no comprenen un programa tan esquifit, de perdedor, que consolida la poltrona en un Parlament on no decidiran res. És un programa per a irredimibles. La gent indulgent ja veu que donarien un vot a l’staff polític. Ells no en traurien res de res.
L’ATRACTIU DELS DE SÍ QUE ES POT no és la Generalitat, sinó el Congrés. Allí voldrien decidir. Els passa el mateix que al PSC. Es bolcaran en les estatals. Les autonòmiques no acaben de ser la seva preferència. De fet, mantenen la revolta del 15-M, basada en la contra i vesteixen el seu programa de rancúnia. Però per proposar en positiu confien en Madrid.
ANIRIA BÉ QUE ELS SECTORS independentistes i els més partidaris de l’autodeterminació que encara simpatitzen amb els de Sí que es Pot comprenguessin les urgències pròpies i les de la nació. Segurament els de Sí que es Pot no seran la principal força de l’oposició, ni tindran cap paper rellevant al nou Parlament. Aquest 27-S aquells sectors podrien votar a favor de la independència. No anirien contra ningú i afavoririen les seves conviccions. Si perden l’ocasió, no en tindran cap altra. Ni s’autodeterminaran, ni mai podran votar independència.
AMB MADRID S’HA ‘NEGOCIAT’ l’autodeterminació possible. No hi ha més a pelar. És un sí o bé un no. A hores d’ara tothom sap què s’hi juga, en aquestes eleccions. O bé el de sempre o bé un futur de ciutadans lliures, amb un estat nou i per construir.
Isidre Palmada
21 de setembre de 2015
article publicat a El Punt/Avui.
drassanesweb.wordpress.com 