L’escaquer europeu

L’ESCAQUER EUROPEU

Després de les eleccions del 25 de maig, el dimarts 27 els caps d’estat i de govern dels 28 països que composen la UE es van reunir, oficialment per esquinçar-se les vestidures en senyal de dol, i assegurar que estan molt i molt preocupats, davant un parlament que, a més dels partits tradicionals, incorpora de manera potent representants de l’ultradreta (potser hauríem de començar a dir les coses pel seu nom, és a dir, partits neofeixistes), a més d’euroescèptics i eurocrítics (s’hauria d’anar amb molt de compte en no posar a tothom en el mateix sac.)
Hipòcrites! Tots ells són deixebles fidels del príncep de Lampedusa, aquell que deia que s’ha de canviar tot perquè no canviï res. El Parlament Europeu, que aprova les directives que, a hores d’ara, en la seva transposició representen el 70% de les lleis de cada estat, no té cap mena de poder real, encara que ens complica molt la vida (si la declaració d’independència americana té 3.500 paraules, la normativa europea sobre la comercialització dels cogombres en té 40.000).
És la Comissió Europea, amb els consells de ministres de tots els estats membres, la que té el poder. Per comprendre el seu tarannà, només cal recordar que els quatre “valors” –els anomenen així!- que defineixen Europa són la lliure circulació de persones, mercaderies, capitals i serveis. I que d’aquests quatre valors, l’únic que molts països posen en quarantena és la lliure circulació de les persones. El negoci és el negoci, els lobbys són els lobbys i cal recordar com les gasten els ministres: només a nivell espanyol, seria bo no oblidar que de Guindos era el president europeu de Lehman Brothers i que Morenés va haver de dimitir de president de la Patronal espanyola de fabricants d’armes per jurar el seu càrrec de ministre de Defensa.
Parlem una mica, doncs, d’economia i de geopolítica. És complicat i avorrit, però com que els mitjans tradicionals no en fan cap referència, pot ser útil donar-hi un cop d’ull, per saber una mica de què va el tauler d’escacs europeus i la partida que s’hi està jugant.

Dòlars, euros i crispetes

A mitjans del segle passat, es va canviar el patró-or (el preu de referència de totes les monedes) pel patró-dòlar. Una hàbil maniobra ianqui, després del pla Marshall i en uns temps on encara resistien molts imperis europeus. L’ statu quo es va mantenir fins que, un bon dia, va aparèixer l’euro. Durant els primers mesos, el valor de l’euro estava per sota del dòlar, però ràpidament el va superar i a Nova York i Londres va començar el pànic (no cal oblidar que si la Gran Bretanya no va voler entrar a l’euro i va preferir mantenir el seu propi banc central i conservar la lliura esterlina, és perquè el 40% del PIB britànic es genera a la City. Caldria no ser ingenus i saber que les Illes Caiman són una nimietat, comparades amb el blanqueig de diner que es produeix cada dia a la City).
Amb un 7% de la població mundial, Europa produeix, encara avui dia, el 18% del PIB mundial. Un petit pastís exquisit que més d’un es vol cruspir.

La fallida financera americana del 2007, que va provocar la crisi sistèmica que patim, va fer que els xinesos, que havien invertit en bons americans els diners que anaven acumulant per la seva nova política econòmica, comencessin a vendre’s dòlars i compressin euros. Nova York i Londres no ho podien permetre i van fer mans i mànigues per enfonsar l’euro. Van estar a punt d’aconseguir-ho: ara fa 2 anys, la prima de risc estava pels núvols, Grècia feia fallida, Irlanda i Portugal rescatades i d’Espanya no en parlem. Però s’ha de reconèixer que Draghi (també havia treballat a Lehman Brothers) va donar un cop de puny i se’n va sortir (ara, de fet, tenim un altre problema afegit, l’alta cotització de l’euro va en detriment de les nostres exportacions). Però la venjança americana, de la mà també dels britànics, ja havia començat a treballar un parell d’anys abans.
Suposo que recordeu una pel·lícula que va fer furor i que parlava del canvi climàtic: es deia “Una veritat incòmoda”, la va produir i dirigir un ex-aspirant a la Casa Blanca, Al Gore, i explicava que el petroli s’acabava i que s’havia de produir biocombustible. El que el Sr. Gore no explicava és que ell, precisament ell, era el principal accionista i el president de la més gran indústria productora de biocombustible dels Estats Units. La pel·lícula va provocar l’encariment exponencial del blat de moro en el mercat de futurs, va portar la fam a mitja Llatinoamèrica, i centenars de milers d’hectàrees dels pagesos nord-americans van ser sembrades de blat de moro. Tot sigui dit, amb llavors de la monopolista Monsanto: blat transgènic, que obliga a que cada any s’han de comprar llavors noves –son estèrils, no es pot guardar part de la collita per sembrar de nou- i que a més, fan que, al cap de poc, els sòls no serveixen per res més que per sembrar blat de moro, no hi fructifica res més. Una veritat realment incòmoda.
Paral·lelament en el temps, els Estats Units, importadors de petroli, i preocupats per la situació no gens “amiga” de Veneçuela i l’Iran, van començar a fotre en l’aire el medi ambient –ja veurem què queda d’Alaska d’aquí a cinquanta anys- explotant mitjançant el fraking les pissarres bituminoses que tenen per tot arreu.
El resultat: en aquests moments, als Estats Units els hi surten el petroli i les crispetes per les orelles, i no en saben què fer. Aquí entra en joc Katherine Ashton.

Una guineu vigilant el galliner

El nomenament de lady Ashton com a responsable de la Política Exterior Europea ha provocat, durant els últims anys, una allau de critiques per la seva aparent nul·la activitat i la pràctica desaparició, en conseqüència, d’Europa com a actor en l’escenari mundial. De fet, Ashton va cedir tot el protagonisme a Merkel. Merkel sortia sempre a la foto, Ashton mai. En nomenar Ahston, la Comissió Europea va posar la guineu a vigilar el galliner. Els mediocres lampedusians que conformen la CE no se’n van adonar (o potser sí, i ja els convenia pels seus interessos i les seves butxaques particulars?) que una britànica proposada per un govern que planteja un referèndum per sortir de la UE seria més fidel al Regne Unit i la seva City que a la Unió, i que treballaria, no a favor, sinó en contra dels interessos generals.
El nomenament de Ashton es va completar, per allò dels equilibris entre estats, amb el nomenament com a número dos del seu departament d’un francès (director general executiu). Immediatament, Ashton va crear un lloc número tres, que no existeix en cap institució europea, el de director general administratiu. Va nomenar un altre britànic, David O’Sullivan, un obscur personatge que s’havia lliurat de ser investigat per una possible malversació de fons europeus alguns anys abans. Durant tota la legislatura, tots dos s’han dedicat, gairebé exclusivament, i fins fa uns pocs mesos, a redactar i negociar l’Acord de Lliure Comerç entre els Estats Units i Europa, que permetrà no haver de pagar aranzels en les impo/expo entre ambdues potències. Ningú no ha vist mai la lletra de l’acord, la premsa econòmica no en parla, però el fet és que si Zeus, pare creador de la nostra vella Europa, no hi intervé amb un raig devastador, l’acord es signarà d’aquí a ben poc. Precisament, el Sr. O’Sullivan ha estat nomenat fa unes setmanes ambaixador de la UE als Estats Units.

I, de sobte Maidan

La signatura de l’Acord de Lliure Comerç (ALC) permetria als Estats Units vendre cereals i petroli a Europa, que n’és deficitària. Però Europa s’abasteix, en gran part, de petroli rus a través d’Ucraïna i també en compra una bona part del seu blat –l’oest del país és un immens graner-. De fet, el 60% del blat que s’utilitza a Catalunya per fabricar pinso es compra a Ucraïna.
Com podrien, doncs, beneficiar-se els Estats Units, de l’ALC per desfer-se del cereal i el petroli que li sobren? Molt senzill: durant els últims mesos de la legislatura, un cop enllestit l’ALC, Ashton i O’Sullivan són els que van redactar i negociar l’acord amb Ucraïna… que va provocar la revolta de Maidan. Europa, presa del pànic, estarà encantada de signar acords amb el gran amic fiable que són els Estats Units. Sense aranzels, of course.
Mentre Putin somnia amb tornar a ser un remake dels antics Tsars de totes les Rússies (cal dir que els experts de la CIA coneixen molt bé el personatge) els Estats Units es preparen per ocupar Europa: amb cereals, amb petroli, i donant sortida a la seva indústria armamentista (ara que, a poc a poc, deixen de banda l’Afganistan), amb l’excusa de protegir les fronteres de l’Est.
I Catalunya, què?

Finalment, davant de l’autèntic tauler d’escacs que representa Europa, caldria fer-nos la pregunta: i què serà de nosaltres, quan siguem independents? Davant d’aquest panorama, ens convé, o no, seguir formant part de la Unió Europea?
Per tal de formar-nos una idea del que ens convé, només voldria apuntar un parell de dades:
El departament de Defensa dels Estats Units té un llistat dels llocs geoestratègics que cal protegir, tant sí com no. A la Península Ibèrica n’assenyala només tres: primer, la base britànica de Gibraltar. Segon, la connexió elèctrica submarina, ja construïda, per cert, que enllaça Europa amb Àfrica a través de l’Estret (i que es continua, per cert, amb la MAT, que es va construint al llarg de tot l‘arc mediterrani en petits trams, per no alarmar el personal). I tercer, la fàbrica dels Laboratoris Grífols, a Parets del Vallés. Els hemoderivats de Grífols són essencials en cas de conflicte bèl·lic de gran abast.
La situació geogràfica de Catalunya, a la Mediterrània, té una gran importància geopolítica. El port de Barcelona és essencial per a la defensa dels països de l’OTAN (i per treure els hemoderivats de Grífols en cas de necessitat, per cert). Però, a més, és la porta natural d’entrada a Europa de les mercaderies del sud-est asiàtic i, de fet, és una empresa xinesa la que ha construït la nova terminal de mercaderies.
Fa un parell de mesos, una empresa sueca va culminar la construcció (a Corea del Sud) del més gran vaixell mercant del món. Per fer-nos una idea de les seves mides, podem dir que, col·locat a l’Eixample barceloní, la llargada del vaixell aniria del Passeig de Gràcia fins al carrer Girona, la seva màniga cobriria des del carrer Provença al de València, i tot plegat tindria una alçada de 8 pisos (tres més del que és habitual als edificis de l’Eixample). En un sol viatge, pot transportar un milió de parells de sabatilles esportives i vuit milions de telèfons mòbils. Consumeix mil tones de fuel al dia. Si hagués d’anar fins a Rotterdam (l’altre únic gran port europeu que el pot acollir) trigaria tres dies i tres mil tones de fuel més. Evidentment, de tornada carregaria milers de luxosos Mercedes-Benz pels nous rics asiàtics.
Econòmicament, militarment, Catalunya és important per la geopolítica. Aquesta és la realitat, ens agradi o no.
La pregunta és: tindrem els catalans la possibilitat de triar entre americans, xinesos i/o europeus? Faites vos jeux, s’il vous plaît!

Soledat Balaguer
Bellcaire d’Empordà,28 de maig de 2014

Descarrega-te’l

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s