Encara vius en aquest pis? Una pregunta punyent donat el to un tant despectiu. Era un company de consistori, un regidor donat a tenir fums de grandesa que vivia en una gran casa probablement hipotecada. Al final tot era el mateix, orgull o tibantor sobre aquell que es mira per damunt de l’espatlla, com volent dir, aquí el qui és important sóc jo.
Aquest fet, com d’altres de similars, han arribat a crear un sentiment de culpabilitat, fins i tot d’inferioritat, a persones humils, amb un salari digne, però a vegades ajustat, per anar fent, suficient per a viure sense escarafalls. Són els que quan entren en un local diuen bon dia o demanen tanda, són la gran majoria, són aquells que a la veu d’ajuda són els primers a acudir. Paguen els impostos religiosament i fan vacances quan toca, si és que en fan.
Malauradament, encara queden aquells que han de pidolar per a no passar gana. Amb el cap cot, avergonyits i abatuts per la seva mala sort, la de ser pobres. I no em refereixo al vividor de la picaresca, amb bones arts per entabanar o desafiar. De fet, en el nostre món tenim tot un ventall per triar. Un aparador on, precisament el més altiu, somrient i repentinat, ens apareix premiat per la pròpia societat que diu representar i de la que s’alimenta. I aquí, nosaltres el tenim, intocable, amb una fortuna d’uns 1800 milions d’euros, fent discursos en pro de la bondat, de l’esforç i el treball, i tot sense cap mena de rubor. En el món que vivim i en l’altre, quina vergonya ser Rei.
Pere Camarasa Albinyana
2 de juny 2015
drassanesweb.wordpress.com 