DECLARACIÓ D’OCTUBRE 2015
Després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre passat, i davant les diferents campanyes de confusió orquestrades per un bon nombre de mitjans de comunicació, és imprescindible exposar amb la màxima claredat possible els aspectes fonamentals que han quedat en evidència en aquest importantíssim moment polític.
Abans que res, ELS FETS:
PRIMER: Les eleccions del 27 de setembre són l’expressió d’una victòria política clara. La majoria d’escons aconseguits per les candidatures independentistes (Junts pel Sí i CUP-Crida Constituent) permeten portar a la pràctica el mandat popular de construir la independència de Catalunya. Aquesta victòria té un gran mèrit si tenim en compte l’extensa campanya de la por que, des de l’espanyolisme, s’ha fet al llarg de les setmanes i mesos passats “per terra, mar i aire”, i els entrebancs de tota mena que s’han interposat al vot exterior.
SEGON: És fals que la societat catalana estigui dividida per la meitat. La proporció és de 72 escons a 52; per tant, la majoria és ben clara. De fet és una proporció semblant a la que es troba en moltes majories habituals que arreu del món permeten una acció parlamentària còmoda. És a dir, que la majoria aconseguida permet i obliga els diputats i les diputades del Parlament Català al compliment del mandat popular d’avançar en la consecució de la independència.
Establerta aquesta realitat política bàsica, cal fer també les següents consideracions addicionals:
TERCER: El caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions ha quedat establert tal com ho mostra la polarització de les diferents posicions. Tractant-se d’un mandat parlamentari és un error analitzar aquestes eleccions com si fossin un referèndum, és a dir, analitzar el mandat popular a partir de considerar el nombre de vots favorables rebuts en funció del total dels vots emesos, perquè el fet que el vot s’hagi expressat a través d’un nombre important de candidatures desvirtua el vot directe que tindria lloc en un referèndum. De tota manera, en nombre de vots (1.948.335 a favor, 1.593.825 en contra i 363.235 de no definits i en blanc) la victòria també és clara. En aquest sentit podem observar, a més, que la candidatura més votada contrària a la independència (Ciudadanos) no ha arribat ni a la meitat (25) dels escons de Junts pel Sí (62)
QUART: Tenint en compte que el relat dels fets és un factor important de la lluita política, considerem que és un error afirmar que “el plebiscit no s’ha guanyat”, com han dit alguns. En primer lloc, perquè, tal com ja hem dit més amunt, no s’ha tractat d’un plebiscit pròpiament dit sinó d’unes “eleccions amb caràcter plebiscitari”. S’ha guanyat la majoria parlamentària, que és l’únic terreny en què el poble català s’ha pogut expressar. Per tant, tal com es va dir la mateixa nit electoral: “A partir d’ara comença la construcció de la República Catalana Independent”.
CINQUÈ: El fracàs de la candidatura Catalunya Sí que es Pot (fruit de la confluència d’ICV i Podemos), que ha obtingut menys escons (11) dels que havia obtingut ICV tota sola en la contesa precedent, mostra la manca d’incidència d’una candidatura nova que havia nascut amb l’ambició de guanyar les eleccions i demostra, d’altra banda, un cert grau de maduresa de la societat catalana. El discurs anticatalanista d’esquerra que li han volgut imprimir els líders principals de la candidatura, no ha reeixit.
SISÈ: En canvi, Ciudadanos, tot i compartir amb l’anticatalanisme d’esquerra el mateix esperit nacionalista espanyol, ha incrementat els seus escons fins a 25. Això mostra que l’exaltació supremacista espanyola, que s’ha presentat amb un discurs populista de dreta, ha crescut d’una manera perillosa, especialment en algunes àrees socials i geogràfiques que s’han mostrat permeables a la demagògia d’aquesta formació, la qual cosa no hauria estat possible sense el suport dels mitjans de comunicació espanyols més importants, vinculats al gran capital.
SETÈ: Aquest resultat no es pot atribuir només al traspàs de vots del PP, sinó també al vots provinents del PSOE (del votant que fins ara s’abstenia en les eleccions autonòmiques catalanes), a la incorporació de nous votants sotmesos a la influència cultural i mediàtica espanyola, i a la despolitització de les classes populars. Probablement, les causes d’aquesta despolitització cal buscar-les en les polítiques desmobilitzadores de les últimes dècades que han afeblit el teixit associatiu.
VUITÈ: El sistema polític hereu del franquisme, nascut l’any 1978, ha entrat en crisi en aquestes eleccions. Els seus principals representants PSOE (PSC) i PP han perdut força i per ells mateixos ja no tenen cap possibilitat de mantenir la seva política de continuisme del règim. Aquesta reculada no ha estat compensada per l’operació Podemos ni tampoc per Ciudadanos. En conjunt es tracta d’un fet important perquè s’ha de llegir com un afebliment del domini polític del poder espanyol damunt el nostre país.
drassanesweb.wordpress.com 