Venim d’uns mesos de tensió i de neguit per falta d’entesa. Hi va haver un moment que fins i tot semblava que no hi arribaria a haver convocatòria d’eleccions. Finalment, hi ha hagut acord, però només entre CiU, ERC, l’ANC, Òmnium i l’AMI i s’han convocat eleccions, unes eleccions que haurien de marcar per sempre el destí d’aquest poble i que si realment són plebiscitàries seran les més importants que els votants catalans hagin viscut mai. Vist des de fora, hauríem de saltar per un peu, però els independentistes, justament, som els que estem més amoïnats per aquesta decisió. I estem amoïnats perquè la decisió de fer-les a la tardor implica tota una sèrie de conseqüències polítiques que ens poden complicar molt la vida. Cal analitzar, per tant, què implica fer les eleccions el 27 de setembre. De moment, i a cop calent, implica descrèdit per a les entitats de la societat civil i, de retruc, ens veiem immersos en un poti-poti polític que ens deixa, a priori, ben enfangats. Mirem, però, quines altres conseqüències pot tenir haver convocat eleccions a la tardor.
Per començar, implica allargar el període que s’havia previst i, per tant, automàticament, augmenta la possibilitat que les batusses polítiques per demostrar qui té més poder es multipliquin i ens puguin afeblir. A més, el fet de canviar el calendari també és un cop de força que pot crear confusió, perquè passa per sobre d’una part importantíssima de la societat que les volia a la primavera. I encara hi ha, en contra, el fet de donar més temps a l’unionisme per mirar d’encarar amb més garanties els comicis, que per ells segur que no seran mai plebiscitaris. Des d’aquest punt de vista, doncs, la data ha significat una gran decepció.
D’altra banda, fer-les a la tardor vol dir que abans, al maig, hi haurà les municipals. Això pot ser positiu, perquè permetrà saber si sumem prou vots, però no deixa de ser un altre escenari perfecte per posar de manifest les diferències entre uns i altres, si no s’ho plantegen en clau nacional i en saben fer una prèvia de les eleccions per la independència.
A més, al maig s’ha de triar un nou secretariat de l’ANC, sense possibilitat que el que hi ha ara repeteixi. Això no és negatiu, però sí que implica més soroll i rebombori per arribar al moment decisiu, el 27 de setembre.
I encara hi podríem afegir una altra hipòtesi. Amb les eleccions a la tardor hi ha la possibilitat que s’avancin les espanyoles, amb la qual cosa es crearia un ambient que podria intoxicar els nostres objectius.
Ara bé, tot i que ens hauria agradat poder votar abans, la societat civil independentista no pot afluixar gens i ha de mantenir, o augmentar la seva capacitat de mobilització. De moment, al maig tenim el primer repte, les municipals i les eleccions al secretariat de l’ANC.
En aquest moment l’ANC necessita un nou plantejament, perquè des de l’assemblea que es va fer a Tarragona la situació política ha variat. D’altra banda, l’actual secretariat arriba a la fi del seu mandat sense possibilitat de tornar a repetir. Cal destacar que aquest secretariat ha estat capaç d’organitzar amb èxit les mobilitzacions dels últims 11 de Setembre, però també cal reconèixer que no han sabut o no han pogut tombar les decisions polítiques que ens han portat al 27S. Ara els estatuts diuen que cal canviar i és hora d’aplicar allò que tantes vegades hem sentit, que ningú no es imprescindible i que tots som necessaris. Tot i això, sembla que ja hi ha moviments en el si de l’ANC per prorrogar el mandat, la qual cosa no només no és correcta, sinó que, a més, és il·legal, segons els estatuts fundacionals. Ara és el moment de veure si hem madurat políticament i som capaços de valorar la feina de l’ANC globalment, amb unes estructures territorials que han permès aglutinat i mobilitzar el territori. I això ha estat una feina estructural que va més enllà de les persones concretes. No hem de tenir por del canvi, perquè només així serem capaços de trencar el cercle malaltís en què es mouen la majoria de dirigents dels partits per perpetuar-s’hi.
Així doncs, encarem aquesta nova etapa enfadats, però no desanimats. Continuem pensant que, tot i els entrebancs, la independència és a tocar. Ara bé, la classe política té la responsabilitat de teixir nous ponts de confiança i de compromís. No ens feu perdre la dignitat!
Josep Cullell
25-01-2015
drassanesweb.wordpress.com 