Contra el que afirmen les esquerres només pel dret a decidir, el nacionalisme polític i l’independentisme no han estat, ni ara ni històricament, una creació de la burgesia catalana, tot i que sempre ha intentat “enganxar al carro” dels seus interessos el catalanisme popular. En canvi, des de sempre la tradició del catalanisme polític progressista i d’esquerres ha estat enfrontada al centralisme nacionalista espanyol, reaccionari i antidemocràtic i, alhora, al catalanisme reaccionari i essencialista, lligant sempre la lluita per les llibertats nacionals a la dels drets socials.
DURANT SEGLES, Catalunya ha anat construint una identitat nacional, un nosaltres amb profundes arrels populars. Així, les revoltes de les classes populars urbanes i pageses contra el centralisme de la monarquia absoluta, en defensa de les llibertats i les constitucions, i els alçaments contra els poders autoritaris van travessar la història dels Països Catalans des de la segona meitat de l’edat mitjana fins a arribar a les revoltes populars del XIX i primera meitat del XX. El catalanisme popular ressorgí en la Transició amb les grans manifestacions del 1976 liderades per l’Assemblea de Catalunya fins que fou desactivada pels partits catalans que havien pactat amb el franquisme (CiU, PSC-PSOE i PSUC/ICV).
LA CONSTRUCCIÓ d’aquesta identitat col·lectiva social i històrica ha generat al llarg del temps un corrent profund de consciència col·lectiva que emergeix amb força en moments històrics determinats i que, des de la perspectiva d’una continuïtat històrica de llarga durada, fonamenta i explica una part dels esdeveniments polítics i socials actuals.
AIXÍ, L’EMERGÈNCIA d’un cicle de prop d’una dècada (2006-15) de mobilitzacions i manifestacions per la independència d’una part important de la societat catalana fa un salt qualitatiu a partir del 2012, quan el malestar social que les sosté es comença a autoorganitzar (consultes 2009-11) i es produeixen tres canvis polítics rellevants: 1) Emergeix i es consolida des de baix un moviment independentista de masses sense precedents a Catalunya i a Europa. 2) Aquest moviment esdevé plenament polític quan passa de la protesta a la proposta de construir un projecte d’emancipació nacional de llibertat i justícia social que, a partir de la radicalitat democràtica, implica una ruptura amb l’Estat espanyol per construir una república catalana. 3) És un moviment transversal que agrupa amplis sectors de les classes mitjanes i populars, també colpejades per la crisi, que des de l’autonomia i la llibertat individual i col·lectiva exerceixen la sobirania popular i endeguen un procés social que s’autoconvoca, autoorganitza i autofinança des de baix.
TOT I AIXÒ, AQUESTES dites esquerres continuen menystenint el fet nacional i la importància del canvi polític i social profund que s’ha anat produint dins la societat catalana que qüestiona la mateixa base fundacional de l’Estat espanyol, la unitat indissoluble de la nació espanyola, fet que per si sol desestabilitza el règim de la Transició, i el mateix Estat, i no entenen que en aquests moments l’esquerda política més profunda que hi ha per intentar esbotzar-lo és a Catalunya. I que trencant de manera política i simbòlica amb el “fet fundacional” es pot crear una nova situació i una ocasió excepcional per forçar també un canvi en la correlació de forces a Espanya que permeti obrir un procés constituent refundador espanyol, des de baix, que trenqui amb el podern i el control exercit per les oligarquies i amb l’hegemonia política que encara conserven el franquisme sociològic (PP i C’s) i un PSOE que s’enfonsa atrapat pel dogma neoliberal i la corrupció.
Carles Valls i Bauçà
article publicat a ElPunt/Avui el 13/07/2015
drassanesweb.wordpress.com 