Des del moment en que el Regne d’Espanya es va dotar d’una constitució parlamentària anomenada democràtica, vam entrar en una contradicció o debat: què era primer, la llibertat o les regles de joc judicials i penals. Els demòcrates, en la lluita contra el franquisme, sabíem que la negació de la llibertat era un motiu clar d’imposició que havíem de combatre amb qualsevol forma de lluita, incloent-hi la lluita armada. Sabíem perfectament quins valors defensàvem.
Ara, amb la democràcia parlamentària i constitucional, la confusió s’ha generalitzat i la defensa legítima de la llibertat està subjecta a les lleis juridicopenals, com ara les antiterroristes o la llei mordassa. Les opinions establertes pels opinadors oficials de les tertúlies mediàtiques, establertes com a única font de saviesa, ens inclinen a decidir què està bé i què no. Són poques les opinions que volen diferenciar-se de les oficialistes i això, al col·lectiu Drassanes, ens preocupa.
En aquest sentit, preocupa un cert rentat de cervell ciutadà que ens pot allunyar dels veritables valors democràtics. La justícia hauria de servir per saber distingir el que és important, per establir uns conceptes de llibertat en què les accions i les protestes ciutadanes per reivindicar justícia social fossin un valor, i no un delicte, que ens porta a acceptar la retallada de llibertats ciutadanes.
Aquesta reflexió ve a raó de la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del Parlament i la condemna a tres anys de presó d’algunes de les persones que hi van participar. El debat plantejat aquests dies s’ha centrat a debatre si la sentència és justa, la qual cosa crec que és simplista i cínica. Per fer-ne una valoració justa, cal tenir en compte el context. No es va impedir l’entrada dels diputats al Parlament i prou, sinó que es va fer una acció ciutadana per intentar frenar simbòlicament la votació d’uns pressupostos que havien de comportar unes retallades socials molt importants que van afectar i afecten, especialment, les persones més vulnerables. A més, veníem del desallotjament de la plaça de Catalunya, on la policia va actuar de forma especialment contundent, una contundència que no va utilitzar mai la societat civil.
Així doncs, les protestes socials, expressades sense causar danys físics, són considerades violència i, per tant, delicte. Aquí comença el cinisme del sistema establert.
I a partir d’aquí ens haurien de preguntar quin tipus de societat estem construint i, sobretot, quina mena de sistema judicial tenim.
El procés engegat per assolir una República Catalana independent no pot estar basat, mimèticament, en models constitucionals que no modifiquin el desgavell social que el model econòmic actual comporta. Les causes de la violència les hauríem de buscar en la corrupció, en la pobresa, en les enormes desigualtats… però, en canvi, preferim considerar-los com a mals menors. Les noves lleis de la Catalunya independent les hauríem de basar en el respecte i en la igualtat i, sobretot, han de fugir dels tics del model econòmic, social i judicial actual.
El nou país hauria de plantejar-se que no hi pot haver lleis que impedeixin les llibertats dels ciutadans. Hem de construir valors que potenciïn la implicació activa ciutadana. Davant les injustícies de les estructures politicosocials del poder i la seva hipocresia repressiva, ens cal potenciar el sentit comú en la defensa ciutadana. El repte és important, perquè això vol dir que la ciutadania ha de poder protestar activament si els representants polítics no actuen d’acord amb les necessitats de la població.
Josep Cullell Mirambell
06 d’abril 2015
drassanesweb.wordpress.com 